No emprenyeu el cardenal

Aquesta tarda hi ha pre­vista una reunió d’alt vol­tatge a Bar­ce­lona. En un des­patx del Palau Epis­co­pal s’hi han de veure les cares dos homes d’Església, igua­lats pel fet de com­par­tir una fe que els ha por­tat a entre­gar la seva vida al ser­vei d’una mateixa religió, però sepa­rats per un abisme, el que marca l’estruc­tura jeràrquica, el poder i l’ordre, en aquest cas, el que emana del dret canònic. Un mana molt i l’altre només pot obeir, i sem­bla que no ho ha fet prou o no com el qui mana vol­dria. És a dir, la reunió es pre­veu desi­gual i també tensa.

La tro­bada ha de reu­nir el car­de­nal i arque­bisbe de Bar­ce­lona, Joan Josep Ome­lla, amb el mossèn Josep Maria Llorca, un sol­dat ras del món de la sotana que fins dime­cres a la tarda era rec­tor de la parròquia de l’Espe­rit Sant, aquest espai de culte que porta quinze dies de revolta con­tra l’amenaça de la picota, una insu­bor­di­nació feli­gresa sense pre­ce­dents a l’arque­bis­bat.

La tra­jectòria d’Ome­lla és cone­guda, la del mossèn a qui el car­de­nal ha esti­rat les ore­lles, gens. Josep Maria Llorca és un religiós poc con­ven­ci­o­nal, amb un con­cepte de justícia que va molt més enllà del pen­sa­ment cristià que iguala uns amb altres basant-se en la idea que tota cri­a­tura és filla del mateix Déu, dipo­sitària dels matei­xos drets i obli­ga­ci­ons. La justícia que coneix i també defensa mossèn Llorca és més ter­re­nal, i així ho va poder expe­ri­men­tar a prin­ci­pis d’aquest segle XXI, quan va ser nome­nat jutge subs­ti­tut als jut­jats de Mataró per un acord de 5 de desem­bre del 2000 del Poder Judi­cial.

No és l’únic tracte que mossèn Llorca ha tin­gut amb la justícia. També ha exer­cit les fun­ci­ons de defen­sor del vin­cle matri­mo­nial al tri­bu­nal eclesiàstic de Bar­ce­lona, una ins­ti­tució pre­si­dida pel vicari San­ti­ago Bueno Sali­nas, pre­vere influ­ent. Al tri­bu­nal, Llorca hi tenia una missió equi­pa­ra­ble a la de la fis­ca­lia, és a dir, defen­sar la lega­li­tat que en casos de tren­ca­ment del vin­cle de pare­lles casa­des per l’Església con­sis­teix a opo­sar-se a la nul·litat o dis­so­lució del matri­moni, un paper pro­ces­sal que cal enten­dre com una recerca de la veri­tat objec­tiva. Amb tanta dedi­cació va exer­cir el paper, que en algun cas ha arri­bat a por­tar i gua­nyar al tri­bu­nal de la Rota un recurs con­tra una sentència de dis­so­lució matri­mo­nial amb la qual ell estava en des­a­cord. Un home ende­riat, vaja, d’aquells que aca­ben fent nosa a les estruc­tu­res de poder.

Sem­bla de tota lògica que mossèn Llorca hagi tras­pas­sat aquesta defensa a ultrança del mana­ment del dret canònic sobre la indis­so­lu­bi­li­tat del matri­moni a la rea­li­tat de la parròquia de l’Espe­rit Sant fent, o dei­xant de fer, segons es miri, per evi­tar que el tem­ple es des­vin­culi de les fun­ci­ons de culte per a les quals l’Església va fer cons­truir-lo.

Ahir mossèn Llorca cami­nava amb aire fati­gat, ado­lo­rit –per això s’ajuda d’una crossa– i un posat de des­con­cert. Avui es tro­barà amb el seu supe­rior, que dimarts va sig­nar un decret on el cas­tiga a divi­nis, que vol dir que ja no pot exer­cir les fun­ci­ons pas­to­rals. Per molt home d’Església que se sigui, i per molta obediència que es degui, ha de ser dur, per a un jurista, veure’s cas­ti­gat amb aquesta duresa, de cop i volta, sense procés, ni judici, ni pos­si­bi­li­tat de defensa. El car­de­nal sem­bla haver dic­tat sentència, però el cas encara no està tan­cat, ni de bon tros.