Anar pel món discutint poc

–Don Genaro, com s’ho fa, vostè, per con­ser­var-se tan jove? –No dis­cu­tint amb ningú. –Per això no deu ser. –Doncs no deu ser per això.

Recorro de nou als acu­dits del gran Euge­nio per sin­te­tit­zar el moment vital a què cada cop arri­bem més per­so­nes, que els garan­teixo que és ben sa i que con­sis­teix a mirar d’evi­tar tan­tes dis­cus­si­ons com sigui pos­si­ble, sobre­tot si s’ende­vi­nen agres, absur­des i puja­des de to. Si l’altra part té la pell massa fina, per a ell va el pollas­tre, sobre­tot si tenim clar que mai bai­xarà del burro. Aquesta estratègia que per­se­gueix una certa pau men­tal no implica evi­tar la dis­cussió a qual­se­vol preu, ni de bon tros. Vol dir més aviat apren­dre a ser selec­tiu i a triar molt bé les bata­lles per pri­o­rit­zar només les que val la pena inten­tar gua­nyar. Ho aprens amb els fills, o pas­sa­ries les vint-i-qua­tre hores del dia enquis­tada en la brega, i ho vas incor­po­rant a mesura que l’ener­gia va min­vant però sobre­tot a mesura que gua­nyes experiència i savi­esa. Man­te­nir-nos en les nos­tres case­lles fins al final de la bara­lla dialèctica, si és que en té, de final, ens fa sen­tir cofois quan som joves, però amb el pas dels anys donem cada cop més valor a evi­tar tot allò que ens posa de mala lluna. Si el cànon que hem de pagar per estal­viar-nos una dis­cussió con­sis­teix a renun­ciar al fet que ens donin la raó, doncs ben­vin­gut sigui. Que la clau, sovint, no és tant tenir la raó com evi­tar a tot preu que ens la facin per­dre. I que sabem també que a tots ens corre un ter­tulià o ter­tu­li­ana per les venes, però convé no obli­dar que la línia que separa una dis­cussió sana d’una dis­cussió tòxica pot ser tan prima com el paper de fumar. Així que si algun cop pre­tens fer-me creure que cinc més cinc són dotze, o que la síndria és de color blau, i veus que ni tan sols t’ho dis­cu­teixo, has de saber que for­mes part del grup al qual no li penso rega­lar ni tan sols un “D’acord, però...”.