El sidral que té armat el nen

Al mig del carrer, un nen d’uns sis anys té armat un bon sidral. Plora amb ràbia mentre amb una mà subjecta un patinet. Sembla que ha de pujar a un autobús i la mare li vol fer entendre que haurà de plegar el vehicle de la discòrdia però que el podrà retornar a l’estat que el fa feliç tan bon punt baixin. El nen, tretze són tretze, insisteix en la idea que el patinet hi ha de pujar amb la forma que a ell li ve de gust. La mare reitera la idea que els seus desitjos no es podran fer realitat i que l’haurà de plegar, però el menor actua com si sentís ploure. La mare, lluny de perdre la paciència, es repeteix una vegada i una altra, com un disc ratllat, amb les millors paraules i en un to melós, i sempre precedides d’un “amor meu”, o un “carinyo”, o de nou un “amor meu”... i tot el que se li acut per mirar de seduir el nen i dur-lo al seu terreny. Quan ja l’hi ha repetit dos-cents cops i imagino que ha perdut disset autobusos, la mare segueix apostant-ho tot al mètode de seducció emprat, malgrat el nyic-nyic de la criatura que a alguns ens fan venir ganes d’entaferrar el patinet contra una persiana. Desconec si quan ens parlen del llenguatge positiu en la criança es refereixen exactament al que fa aquesta mare, però servidora, malgrat no haver-se’m perdut res en aquella història, vaig haver de marxar per no prendre-li el patinet al nen i donar-li a triar entre endur-se’l ocupant menys espai o veure com acabava al contenidor. Que ja sé que el clatellot que ens haurien donat als de la meva generació després d’ignorar la segona instrucció no és la millor forma d’imposar-se, i que els crits i les males formes fereixen la seva autoestima, però deu existir un estadi entre el poc i el massa. Desconec com va acabar la història, però no descarto que si hagués passat pel mateix lloc vint-i-quatre hores després, encara els hi hauria trobat i en idèntiques condicions.