El més similar a dos ibers

Hi ha una certa tendència a igno­rar la perifèria, fer-la invi­si­ble. El con­cepte perifèria neces­sita el seu terme opo­sat per tenir sen­tit, perquè sense cen­tra­li­tat no hi ha perifèria que val­gui. I ja se sap que tot­hom vol viure al cen­tre, a tocar de tot. Perifèria és, també, un con­cepte modern, perquè en els temps antics tot era cèntric, tot començava i s’aca­bava allà mateix. Final­ment, per als necis, perifèria és una idea que ten­deix al menys­te­ni­ment, un terme des­pec­tiu, sinònim d’endar­re­ri­ment, baix nivell social, mar­gi­nació, cosa lletja, pres­cin­di­ble.

Els que així fun­ci­o­nen són els matei­xos que quan sur­ten de casa mai pen­sen en la dita perifèria. Hi pas­sen de llarg destí a la platja, la pista d’esquí o l’aero­port per volar ben lluny. Què s’hi ha d’anar a fer, per exem­ple, a Santa Coloma de Gra­me­net? On vas, home... Va, tira! I així aques­tes ments s’estruc­tu­ren ple­nes de forats negres, fruit del des­co­nei­xe­ment del propi país. Perquè la perifèria, si és que se n’ha de dir així, també és part inte­grant del país.

A Santa Coloma de Gra­me­net, s’hi ha d’anar, per exem­ple, per pren­dre consciència de l’ori­gen de tot ple­gat, de com es vivia en aquesta gran Bar­ce­lona des de sis segles abans que els romans tre­pit­ges­sin aquest ter­ri­tori per pri­mera vegada. A la gran capi­tal quasi tot­hom sap que sota la fantàstica plaça del Rei s’amaga l’antiga ciu­tat romana, però gai­rebé tot­hom des­co­neix que dalt del puig Cas­te­llar, un turó de Santa Coloma de 303 metres d’alti­tud sobre el nivell del mar, s’hi con­serva un preciós poblat ibèric que recent­ment ha estat decla­rat bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal, en la cate­go­ria de zona arqueològica, cir­cumstància que n’hau­ria d’afa­vo­rir la con­ser­vació i la difusió entre la població, per des­comp­tat la més jove.

Del cor de la Bar­ce­lona moder­nista fins a l’entrada del recinte arqueològic colo­menc hi ha una hora i 25 minuts de tra­jecte si se segueix l’iti­ne­rari del trans­port públic, amb bai­xada al metro de Can Zam i ascensió al turó a través d’onze trams d’esca­les mecàniques, un espec­ta­cu­lar ascen­sor que salva un des­ni­vell de 32 metres fins al car­rer Menorca i, final­ment, la ine­vi­ta­ble cami­nada des d’aquest punt fins a dalt del turó per un camí ample i fàcil.

Quan es fa cim, costa al visi­tant con­cen­trar-se en la visita a l’antic poblat perquè la visió sobre el con­glo­me­rat urbà que arrenca a Bada­lona i acaba a l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat és tan impres­si­o­nant que roba el pro­ta­go­nisme. Corprèn escol­tar la gran ciu­tat, amb un soroll de màquina con­ti­nua, com un gran mons­tre pan­tei­xant, en con­trast amb el silenci de les pedres velles, estruc­tu­res de cases anti­gues api­nya­des a l’inte­rior d’una mura­lla que les pro­te­gia.

Dalt del poblat hi mana el vent, que es deixa sen­tir, i no des­torba gaire la presència humana, perquè rara­ment n’hi ha. Dime­cres pas­sat a la tarda, per exem­ple, tot just un cor­re­dor de mun­ta­nya, una dona solitària i una pare­lla d’estran­gers amb aire de turis­tes. Si el lloc no és visi­tat per la gent del país, que s’hi dei­xin caure foras­ters és un fet meri­tori. La pare­lla resul­ten ser un noi i una noia txecs i resi­dents a Ciu­tat Meri­di­ana. Dos txecs al puig Cas­te­llar és una cosa fran­ca­ment estra­nya, tant com si dos ibers amb la seva llen­gua encara indes­xi­fra­ble hagues­sin retor­nat al seu poblat després de sis segles d’absència.