La cort del rei Laporta

L’ater­ratge de Hansi Flick –no con­fon­dre amb Herr Otto Flick d’‘Allo ’Allo!–a Can Barça dei­xarà tan des­con­cer­tat el mateix entre­na­dor com els que inten­ta­ran o inten­ta­rem enten­dre els seus propòsits. L’esce­nari que es dibuixa recorda de forma fas­ci­nant allò que es va tro­bar el ciu­tadà Hank Mor­gan quan es va des­per­tar inex­pli­ca­ble­ment a l’edat mit­jana anglesa. Farà bé, doncs, el nos­tre futur gene­ral teutònic de relle­gir l’esplèndida ucro­nia de Mark Twain sobre el ian­qui que aterra a la cort del rei Artús en una soci­e­tat gover­nada pel caos i la supers­tició.

L’edu­cació germànica de Flick i el seu impuls per tenir-ho tot sota con­trol topa­ran, en allò que sovint defi­nim com a xoc cul­tu­ral, amb aquesta manera de fer tan medi­terrània que tenim nosal­tres. I no hi ha res, feu-me cas, més medi­ter­rani que Laporta i els seus asses­sors de l’àrea espor­tiva.

Com con­viu­ran l’art de la impro­vi­sació, del qual soc un defen­sor en segons quins casos, i la mirada freda i severa d’un senyor que fa pinta que no està per orgues? En la novel·la de Twain, Mor­gan pretén apro­fi­tar els seus conei­xe­ments tec­nològics perquè la soci­e­tat medi­e­val que es troba faci un salt enda­vant cap a la moder­ni­tat però enso­pega amb obs­ta­cles insal­va­bles, com ara els poders esta­blerts i sobre­tot la supers­tició. I el Barça és el rei de la supers­tició.

Això de l’entorn no deixa de ser una mena d’inqui­sició a l’ombra, el Merlí de Twain, que observa amb una mirada de sos­pita per­ma­nent tots aquells que són sos­pi­to­sos? Sos­pi­to­sos de què? No se sap mai ben bé de què. I Flick aviat també ho serà. Apli­carà, n’estic con­vençut, un sis­tema de joc més modern però el bar­ce­lo­nisme no està pre­pa­rat per això el dia que arribi un 0-0 con­tra el Getafe. L’ale­many morirà o se’n tor­narà a casa sense haver entès res. I, para­do­xes de la vida, jo sí que l’hauré entès.