Raça humana
Pànic a obrir un enllaç
Que hi ha tot un exèrcit d’estafadors que ens assetgen des de tots els punts cardinals és una realitat que tenim més que assumida. No per això ens estalviem posar-nos de molt mala lluna cada cop que rebem un missatge al mòbil, en teoria del nostre banc, alertant que algú ha intentat entrar al nostre compte bancari o quan ens entra una trucada que ens avisa de bona fe que si no realitzem a l’instant una gestió, la nostra factura de la llum pujarà de cop 30 euros al mes. La ciberestafa més top, al meu parer, és el crit d’alerta d’un fill demanant-te diners per poder resoldre una situació delicada, quan potser ni tens fills. Aquests atracaments a distància són una de les xacres d’aquesta dècada, perquè ja no és només que tothom visqui sota l’amenaça que li robin diners a distància. És que sobretot ens han arrabassat una eina que ens estalviava temps i maldecaps com són els tràmits a distància que resolíem amb un dispositiu. Jo no sé vostès, però jo visc amb un pànic aterridor a obrir qualsevol enllaç, vingui d’on vingui. M’imagino que amb un sol clic provocaré que un desconegut sigui l’amo de la meva vida. No em fio ni d’allò que m’envien els pares, ni els amics més propers. Ves a saber si algú els ha suplantat la identitat. I així és com he arribat a un punt en què tinc por a comprar qualsevol producte per internet, a esbrinar el resultat d’una prova mèdica que fa setmanes que espero amb ànsia si m’aterra a través d’un mail, o a confirmar via enllaç la reserva en un restaurant. Aquesta fòbia té, això sí, un element positiu, si és que ens volem creure allò que quan es tanca una porta, s’obre una finestra. Resulta que he tornat a les trucades de tota la vida per comprovar la veracitat de qualsevol missatge, i he recordat que el caliu d’una veu humana mai el trobarem en un enllaç.
