Els restauradors de l’ànima

La res­tau­ració és una feina bonica, agraïda. Retorna a les coses el seu lluïment ori­gi­nal. Es res­tau­ren les obres d’art, les cases i tan­tes altres coses però també les per­so­nes. Sí, la con­dició humana també s’enruna, de tant en tant, ja sigui per un defa­lli­ment propi o per l’acció d’un altre que pro­voca una lesió, un mal, un pati­ment. S’esfon­dra i neces­sita ser recons­truïda.

Ser víctima d’un delicte porta asso­ciat un tren­ca­ment intern difícil de ser repa­rat. Si amb el delicte hi va apa­re­llada violència con­tra la víctima, sigui quina sigui la natu­ra­lesa d’aquesta violència, la llaga que deixa encara cou més, qui la pateix pensa que mai se’n podrà des­lliu­rar, que per sem­pre més haurà d’anar pel món amb aquell mal.

En la cau­sació del mal hi ha qui el rep, qui el pateix, i qui el pro­voca, hi ha la víctima i també el vic­ti­mari. La justícia, sobre­tot la penal, està pen­sada per cas­ti­gar el vic­ti­mari, pena­lit­zar uns fets en què sovint les cir­cumstàncies que els envol­ten i els seus pro­ta­go­nis­tes, cau­ses, raons, pati­ments d’uns i altres són igno­rats. Cal arri­bar a un càstig i es cas­tiga. El sis­tema està parit així. La soci­e­tat vol càstig, els polítics els en donen –tant o més del que la rea­li­tat demana– i els jut­ges ho fan pos­si­ble.

Enmig d’aquest ordre puni­tiu de les coses hi ha qui, des de fa anys, malda per intro­duir una via dife­rent que per­meti resol­dre els con­flic­tes des d’una altra òptica, en què la víctima acon­se­gueixi un res­ca­ba­la­ment íntim d’acord amb una visió més humana dels con­flicte, no només des de la lògica penal, i en què el vic­ti­mari se sent trac­tat com alguna cosa més que un sac de pre­sidi.

És el que ja es coneix com a justícia res­tau­ra­tiva, que ahir va reu­nir a Bar­ce­lona un grup impor­tant de pro­fes­si­o­nals que tre­ba­llen pel Depar­ta­ment de Justícia en aquest àmbit. Difícil­ment es veu jut­ges i fis­cals som­riure com ho van fer ahir la Clara, la Marina, en Joan, l’Albert i la Isa­bel, tots ells tècnics de la matèria, que van dur a terme una interes­sant per­for­mance que va omplir de con­tin­gut a base de ritme i humor la jor­nada tècnica.

Hi ha un secret en tot això. Tot i que les pràcti­ques de medi­ació i diàleg entre víctima i agres­sor venen de lluny, la gent que es dedica a tre­ba­llar en aquests ter­renys alter­na­tius a la reso­lució de con­flic­tes són joves, majo­ritària­ment joves, i els que ja comen­cen a posar anys s’impreg­nen de la joven­tut i de l’ener­gia dels altres. Joven­tut vol dir reno­vació, voler can­viar les coses, i la gent que tre­ba­lla en la justícia res­tau­ra­tiva està en aquesta bata­lla, hi creu.

Els 45 anys de la con­se­llera Uba­sart no són res i el seu és, també, el tarannà d’algú que vol fer les coses d’una manera dife­rent de com s’han fet fins ara, fins i tot quan la fi de l’exer­cici del seu càrrec sem­bla que és a tocar. Qui no és tan jove és l’Amand Cal­deró, res­pon­sa­ble de les pre­sons cata­la­nes, que som­riu quan algú li diu que tota aquesta gent de la justícia res­tau­ra­tiva vol dei­xar-li els cen­tres sense cli­en­tela. És un som­riure de com­plaença perquè Cal­deró, tot i haver de ges­ti­o­nar el per­so­nal que hi ha entre rei­xes, és dels que creu fer­ma­ment que hi ha una altra manera de fer justícia i cas­ti­gar el delicte, al marge de la presó.

Uba­sart i Cal­deró, gent que vol fer les coses d’una manera dife­rent i ho ha inten­tat. I vet aquí que els volien fer la pell.