Torneu l'Estatut

No ho dic per una enra­bi­ada, ni per can­sa­ment, ni tan sols per dig­ni­tat; ho dic per prag­ma­tisme: senyors polítics, feu el favor de tor­nar l’Esta­tut a Madrid perquè se’l pen­gin del nas. Fins i tot el pare de la cri­a­tura, Pas­qual Mara­gall, ha dit que no ser­veix de res. Han vio­lat la volun­tat popu­lar dels cata­lans, n’han fet befa –aquell graciós Alfonso Guerra exhi­bint un ribot–, han denun­ciat ira­da­ment sense argu­ments, han tallat, reta­llat i adul­te­rat el que era fruit de mesos agònics de pica­ba­ra­lles, de con­sen­sos i final­ment d’un acord acla­pa­ra­dor, refe­ren­dat pel poble sobirà.

Ara veuen motius d‘incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat –s’ha lluït, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal–, ara veuen motius d’il·lega­li­tat –s’ha lluït el Tri­bu­nal Suprem–, ara diuen que la paraula nació, per la qual vam sor­tir un milió de per­so­nes al car­rer, no val, i diuen que tam­poc no val això de llen­gua pròpia, si no s’adver­teix que “pròpia” vol dir de la inti­mi­tat, ara diuen que la comissió bila­te­ral no val, ara diuen que no hi ha història pròpia, que la nos­tra és la d’ells, com diu Rai­mon. El text, així, no té cap uti­li­tat ni res­pon a cap volun­tat, ni tan sols enga­nyen ningú els maqui­llat­ges irri­so­ris com la famosa agència tri­butària (ha!). Si com­pa­rem, tex­tos en mà, hi sor­tim gua­nyant amb l’Esta­tut vigent. No des­a­pro­fi­teu també aquesta ocasió: tor­neu aquest text i digueu, no gràcies.

No per dig­ni­tat –no demano tant– sinó per pur prag­ma­tisme polític. La lli­breta de “pinta y colo­rea” amb què Múgica es dis­treu no té res a veure amb mi ni amb els meus con­ciu­ta­dans. Tor­neu-lo, que els tris­tos paga­ments que us donen per callar no valen la pena.