Senyals de canvi

En la seva bio­gra­fia de Maria Anto­ni­eta, Ste­fan Zweig des­criu de manera magis­tral la des­pre­o­cu­pació amb què l’última reina de França s’entre­gava a l’existència frívola de Ver­sa­lles ali­ena als cor­rents de fons que l’havien d’arros­se­gar al seu tràgic destí. Des del refugi dau­rat de palau, dels miralls i els luxes rococó, de la decadència i la bui­dor cor­te­sa­nes, Maria Anto­ni­eta no per­ce­bia la remor sorda de la còlera, el rugit de la revo­lució que s’estava covant a París. Per Zweig, el gran error de l’antiga prin­cesa austríaca va ser no saber lle­gir els senyals del seu temps, els que anun­ci­a­ven ja la fi sag­nant que espe­rava l’antic règim i el nai­xe­ment d’un nou ordre igua­li­tari. La huma­ni­tat ha vist la cai­guda de poders que sem­bla­ven des­ti­nats a per­du­rar per sem­pre, impe­ris que devien mos­trar sig­nes de declivi que els con­tem­po­ra­nis de l’època tam­poc van saber detec­tar. També el moment actual és por­ta­dor de senyals de canvi que ens costa inter­pre­tar. Trans­for­ma­ci­ons de tot ordre, guer­res, des­ga­vell climàtic i insa­tis­facció amb el món here­tat i l’ordre que fins ara l’ha sus­ten­tat. Com l’ascens ful­gu­rant, a la França repu­bli­cana, de for­ces reac­cionàries igno­rants de la moder­ni­tat. Tot tron­to­lla, tot avança des­bo­cat sense que sapi­guem ben bé cap a on.