Un tresor anomenat temps

Com que són homes els que habi­tu­al­ment seuen a les cadi­res on es pre­nen les deci­si­ons sobre l’orga­nit­zació del món labo­ral, hora­ris, jor­na­des, i altres con­si­de­ra­ci­ons que afec­ten la vida de tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res, són dones, majo­ritària­ment dones, les que acu­dei­xen a jor­na­des com les que aquests dies es duen a terme al Museu Picasso sobre la gestió del temps. En aquesta sin­gu­lar escola d’estiu s’hi aborda una qüestió inqui­e­tant, que apa­reix com un con­cepte nou, el de la pobresa del temps, una xacra més d’aquesta soci­e­tat moderna.

És sabut, i també plo­rat, que la pobresa energètica mata, de fred o d’asfíxia. També és cone­gut que la bretxa digi­tal, o pobresa de dades, deixa aquell qui la pateix al marge del ritme amb què es viu al segle XXI, una mar­gi­nació que com­porta un risc de ser expul­sat del sis­tema. La pobresa de temps és l’avant­sala d’un estadi angoi­xant, depres­siu, de der­rota per­so­nal. És pobra en temps aque­lla per­sona que en aca­bar la jor­nada labo­ral i les obli­ga­ci­ons necessàries per al fun­ci­o­na­ment propi o de la família no dis­posa de temps per dedi­car-se’l a ella mateixa.

En un món modern on tot és oci, aquell que no dis­posa de temps per esbar­gir-se al bar, res­tau­rant o la cafe­te­ria de la can­to­nada, qui no pot esca­par-se al cinema o al tea­tre, o no dis­posa del racó diari per aga­far un lli­bre o sim­ple­ment des­ti­nar cinc minuts al tele­vi­sor o mitja horeta de xar­xes soci­als, de macramé, aero­mo­de­lisme o l’afició que sigui, pren consciència d’ésser mar­gi­nal, indi­vidu de segona classe.

És vell i cone­gut en l’estratègia de ren­di­ment labo­ral que anar a la feina amb un espe­rit d’ànim posi­tiu redunda en una millor pro­duc­ti­vi­tat. En aquesta lògica, els tre­ba­lla­dors a qui la feina no se’ls mengi tot el temps anant, tre­ba­llant i tor­nant de l’empresa no només seran més feliços ells sinó que ho seran els pro­pi­e­ta­ris dels nego­cis quan mirin el seu compte de resul­tats.

Per fer pos­si­ble aquesta lògica hi ha fórmu­les que fun­ci­o­nen, per exem­ple la que va expli­car Ana Pérez –una dona havia de ser–, que exer­ceix de res­pon­sa­ble de per­so­nes –així se la va pre­sen­tar– a l’empresa Ite­rem, una orga­nit­zació petita i inte­grada essen­ci­al­ment per dones.

En aquesta empresa s’hi tre­ba­lla 32 hores i mitja a la set­mana, amb una dis­tri­bució de sis hores i mitja al dia. L’orga­nit­zació de la jor­nada labo­ral és fle­xi­ble; men­tre es com­pleixi l’horari pre­vist, l’hora d’entrada o sor­tida es pot adap­tar a les neces­si­tats de tre­ba­lla­do­res i tre­ba­lla­dors.

Una de les coses que dife­ren­cien Ite­rem de la resta d’empre­ses és que s’hi prac­tica la des­con­nexió digi­tal. La comu­ni­cació interna es fa a par­tir d’un sis­tema intern de mis­sat­ge­ria, a través d’ordi­na­dor, però en cap cas es fan ser­vir canals com el What­sApp. A l’hora de dinar es fa una pausa per men­jar i entre les con­di­ci­ons labo­rals dife­ren­ci­als hi ha la de gau­dir d’un dia de festa per l’ani­ver­sari.

Un dels fac­tors deter­mi­nants d’aquesta empresa és que vol­gu­da­ment està situ­ada en un punt cèntric de la ciu­tat i de fàcil accés, una cir­cumstància que faci­lita que, de forma majo­ritària, les tre­ba­lla­do­res hi acu­dei­xin de forma pre­sen­cial.

A Ite­rem són dones les que orga­nit­zen la feina i el temps d’altres dones, i els fun­ci­ona molt bé. Els homes no ho saben, però el món de les dones és molt millor.