Després de l’operació Garzón

Dis­sabte escri­via sobre la garçonada, el dia que feia 32 anys de la pri­mera de les deten­ci­ons, la de Josep Musté a Olot. Després en vin­drien qua­ranta-qua­tre més i mol­tes altres decla­ra­ci­ons de gent que va ser invo­lu­crada per alguns dels dos pene­dits que van fer dela­ci­ons abso­lu­ta­ment inver­sem­blants. En aque­lla ope­ració Garzón es va escor­co­llar la seu de l’MDT, però també es va inten­tar invo­lu­crar mol­tes orga­nit­za­ci­ons abso­lu­ta­ment pacífiques. Terra Lliure, a qui es volia con­tro­lar, ja havia dei­xat la lluita armada un any abans, i la Guàrdia Civil tenia per­fec­ta­ment con­tro­lats els mili­tants que es resis­tien a fer acci­ons arma­des i que encara van posar alguns arte­fac­tes de clo­ra­tita sense cau­sar danys. Del que es va par­lar poc va ser d’una per­sona que va ser infil­trada per la poli­cia i/o la justícia espa­nyola a Terra Lliure i que va rebre for­mació per part d’El Lobo, el mític infil­trat a ETA de qui tant s’ha par­lat poste­ri­or­ment, també en dependències judi­ci­als. Aquell Chema tan actiu mai va ser per­se­guit ni es va pre­gun­tar per ell, i per tant això el va fer sos­pitós. Va ser el mateix magis­trat Bal­ta­sar Garzón que en el seu lli­bre Un mundo sin miedo va par­lar d’aquest infil­trat.

Pot­ser el lla­vors magis­trat estre­lla volia un món sense por, però els detin­guts en l’ope­ració que es va conèixer pel seu nom en van pas­sar, i molta, en dependències poli­ci­als. Tor­tu­res i vexa­ci­ons. Si tenies ulls, allò ho veies, però s’havien fet tan­tes coses con­tra ETA, que tot s’accep­tava, també aquí. Hi va haver veus que van aler­tar sobre aque­lla ope­ració abans dels Jocs Olímpics. Els polítics no es van moure fins dies més tard, amb excep­ci­ons molt nota­bles. Tot va can­viar quan el 10 de juliol el pre­si­dent Pujol va dir que “s’havia anat més enllà del cer­cle ter­ro­rista”. Es va apro­fi­tar tot, i alguns ho van con­sen­tir. Aquell mateix dia 10 de juliol s’eme­tia el dar­rer pro­grama de L’Orques­tra, de Cata­lu­nya Ràdio, pre­sen­tat per Jordi Ven­drell. Allà es va par­lar del que estava pas­sant, en van citar els únics mit­jans que en par­la­ven. I Modest Prats, Josep Mur­ga­des i Josep Maria Ter­ri­ca­bras, el con­vi­dat, van par­lar clar i català. El pro­grama es va supri­mir a petició d’un mem­bre del con­sell d’admi­nis­tració de la Corpo. Un pro­grama d’èxit. Jordi Ven­drell mai més va tenir una tertúlia.

Dotze anys després la sentència del TEDH va con­dem­nar l’Estat espa­nyol per no inves­ti­gar les tor­tu­res denun­ci­a­des. Va ser una victòria meritòria, que arri­bava tard. Pocs intel·lec­tu­als van cla­mar al cel. A Girona es va fer un con­cert amb el nom de Cata­lu­nya vol viure en lli­ber­tat cla­mant per la fi de la tor­tura. Manuel Vázquez Mon­talbán, gens sos­pitós de ser inde­pen­den­tista, va lle­gir el mani­fest. Va ser dels pocs que van par­lar de ter­ror durant les deten­ci­ons. També ho va fer Juan María Bandrés, que lamen­tava “el rebot de la tor­tura”, o el bisbe Jaume Cam­pro­don, de Girona, que es quei­xava que s’havia “creat des­con­fiança en el pro­jecte democràtic de soci­e­tat”. Fins i tot el dele­gat del govern espa­nyol, Martí Jus­met, va lamen­tar l’ope­ració i va adver­tir que era un ele­ment “que podia dis­tor­si­o­nar el final de Terra Lliure”. Fa 32 anys, convé no obli­dar-ho.