Catalunya i el pèndol

La pau del romànic va donar lloc a l’exal­tació del gòtic, com la sere­ni­tat del Renai­xe­ment va ser el pre­ludi de la boge­ria del bar­roc i les nostàlgies del neo­clas­si­cisme a les extra­vagàncies del roman­ti­cisme, con­tes­ta­des ferot­ge­ment pel raci­o­na­lisme, que després va fer tor­nar el pèndol a través dels exces­sos dels anys sei­xanta, els quals van impreg­nar-ho tot d’ima­gi­nació fins a finals dels noranta, on vam tor­nar a una con­tenció aquesta vegada prou defi­ni­tiva arran dels atemp­tats a les Tor­res Bes­so­nes i fins avui. Encara som aquí, a nivell mun­dial: un raci­o­na­lisme glo­ba­lit­zant que pri­o­ritza les acti­tuds pragmàtiques i fins i tot repres­si­ves. O auto­re­pres­si­ves. A Cata­lu­nya, però, aquesta tendència mun­dial va patir una excepció: el procés inde­pen­den­tista, que ens pot sem­blar molt raci­o­nal i orde­nat però que apel·lava a coses tan romànti­ques com la deso­bediència de lleis injus­tes, el dret a l’auto­de­ter­mi­nació dels pobles i la força de la gent (o de la natu­ra­lesa) envers les ins­ti­tu­ci­ons (l’arti­fici), era la manera com el cata­la­nisme polític pro­vava de raci­o­na­lit­zar una pulsió romàntica inne­ga­ble. Prat de la Riba prova d’orde­nar la Renai­xença i fins i tot el moder­nisme, per tal de trans­for­mar-los en alguna cosa “útil”, i podríem dir que Jordi Pujol també ho intentà, man­te­nint un com­pli­cat equi­li­bri entre seny i rauxa. Com­pli­cat, exas­pe­rant, esgo­ta­dor. El pèndol català (cada nació té el seu) va tor­nar a l’èpica entre els anys 2010 i 2017 (de fet fins al 2020) i ara tor­nem a estar en fase pragmàtica, rea­lista, fins i tot medi­o­cre, fins i tot cínica. No passa res. El Cos­mo­caixa ja ens ha ense­nyat des de ben petits que aquell gran pèndol sem­pre torna.

La pre­gunta no és si el pèndol tor­narà, ni tan sols quan tor­narà, sinó en qui­nes con­di­ci­ons ens tro­ba­rem quan torni. “Quan convé seguem cade­nes”, diu l’himne, però el repte és encer­tar quan veri­ta­ble­ment “convé”. Quan no convé, i dis­cul­pin l’obvi­e­tat, tot pot esde­ve­nir extre­ma­da­ment incon­ve­ni­ent i ridícul. Avui pot albi­rar-se, per part de qual­se­vol obser­va­dor, que el refor­misme espa­nyol que pro­posa el PSOE no es mate­ri­a­lit­zarà en gran cosa però que haurà ser­vit com a eina “moder­nit­za­dora de la democràcia espa­nyola” com ja va ser­vir l’entrada a la Comu­ni­tat Euro­pea l’any 86: a curt ter­mini, el que ha acon­se­guit el Procés és expo­sar els fan­tas­mes fran­quis­tes d’Espa­nya davant del món però també del mateix mirall espa­nyol. No és poc. I com que no és poc, però tam­poc no és en abso­lut sufi­ci­ent, és d’espe­rar que aquest “ordre” actual impo­sat per la repressió s’esquerdi tard o d’hora i tor­nem, com sem­pre passa, a veure l’heura fent-se un lloc entre les esquer­des del mur o a ende­vi­nar la platja sota les llam­bor­des. Crec que això ens aga­farà en un entorn jurídic molt més favo­ra­ble, però en un entorn polític molt més far­cit d’escep­ti­cisme que cos­tarà de superar abans de pro­vo­car la nova onada: res que no cone­guem, Josep Pla dient que el Palau de la Música havia d’ender­ro­car-se. D’incrèduls i de mofe­tes sem­pre n’hi haurà, en aquests ponts de tran­sició, i fins i tot és bo que hi siguin. El que passa és que, quan tor­nin les fla­mes, els tor­na­rem a dema­nar que s’apar­tin.

Orde­nar el jardí d’Espa­nya sem­bla una tasca molt més com­pli­cada i utòpica que dei­xar créixer el bosc català. Per la nos­tra banda, sem­pre que hem inten­tat enjar­di­nar-nos (vegi’s els nou­cen­tis­tes) hem aca­bat deri­vant en una mena de gran club de senyors que saben per­fec­ta­ment el que “convé” i que només arri­ben a tro­bar l’ordre esti­rant-nos cap avall i mai cap amunt. Ara mateix els intents d’apai­va­gar Cata­lu­nya pas­sen per pro­pos­tes com la fórmula 1, els Jocs Olímpics d’hivern, la copa de l’Amèrica, tot vàlid si en paral·lel anés acom­pa­nyat d’un res­pecte cap a la volun­tat dels ciu­ta­dans i cap a les seves veri­ta­bles neces­si­tats. Dit d’una altra manera: des del 2017, no hi ha cap pro­jecte ni espor­tiu ni cul­tu­ral ni polític ni social que pugui des­per­tar un entu­si­asme més o menys unànime, la sen­sació de ser pro­ta­go­nis­tes de la nos­tra història, com ho va ser aquell referèndum i aque­lles mani­fes­ta­ci­ons. Poden pro­var d’enjar­di­nar el que vul­guin, però com aquell bosc (o aquell jardí en forma de bosc) no acon­se­gui­ran res. Hi havia la neces­si­tat cla­mo­rosa de dei­xar créixer el que era natu­ral, però van pre­fe­rir cre­mar-ho. Ara, damunt d’aques­tes cen­dres, no s’hi pot cons­truir un jardí. Tal vegada a sota hi tro­ba­ran bra­ses i brots verds. Però aquest és el següent capítol de la història.