I Madrid?

La reforma de l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Cata­lu­nya del 2006 va mar­car un punt d’inflexió en la dis­cussió sobre el finançament català. Tan­ma­teix, la per­cepció de greuge fis­cal s’ha man­tin­gut viva i la demanda d’un finançament sin­gu­lar reflec­teix de nou la insa­tis­facció amb el sis­tema actual i la volun­tat d’obte­nir una auto­no­mia fis­cal que, el 2010, ja va fer escla­tar pre­ci­sa­ment el procés d’inde­pendència. I ara, però, hi ha senyals per a l’opti­misme? Cer­ta­ment el con­text va can­vi­ant i obre vies, si més no, a un canvi que, si es produís, hau­ria de començar a albi­rar-se aquesta mateixa set­mana. Pri­mer perquè l’aug­ment de les ten­si­ons polítiques i les mobi­lit­za­ci­ons soci­als han permès posar el focus en la neces­si­tat d’una solució dura­dora. En segon lloc, la crisi econòmica i la pandèmia han evi­den­ciat les limi­ta­ci­ons del sis­tema actual, mos­trant la neces­si­tat d’un model de finançament més fle­xi­ble i just que per­meti a les comu­ni­tats autònomes ges­ti­o­nar millor els seus recur­sos i res­pon­dre a les emergències. I sobre­tot perquè els can­vis en l’esce­nari polític espa­nyol, amb governs neces­si­tats de la mà dels polítics cata­lans, creen un clima més favo­ra­ble per acon­se­guir una reforma. I perquè per pri­mera vegada la crítica està cen­trada en el finançament sin­gu­lar que sí que rep Madrid.