Terminis

El calen­dari és ine­xo­ra­ble i, per molt que es ges­ti­oni el temps, aquest s’esgota. La llei, també i, per retorçada que s’inter­preti, fixa ter­mi­nis d’apli­cació. Avui comen­cen dos mesos per tro­bar un des­llo­ri­ga­dor a la política cata­lana que depèn de l’impro­ba­ble canvi del sis­tema de finançament autonòmic o repe­tir elec­ci­ons, perquè l’opció que Junts i ERC arri­bin a un acord d’inves­ti­dura segui­ria topant amb la nega­tiva soci­a­lista a abs­te­nir-se. Hi ha mani­o­bres polítiques de valor, però sense afec­tació econòmica, com ara l’ofe­ri­ment soci­a­lista al PP de fer fora el pre­si­dent del Par­la­ment de les Illes de Vox. Però el canvi de model de finançament comú impli­ca­ria tro­bar 22.000 mili­ons anu­als que Cata­lu­nya hi aporta de més, i en dos mesos, per com­pen­sar aquest dèficit anual de manera per­ma­nent. Aquesta sin­gu­la­ri­tat s’ende­vina, de moment, insu­pe­ra­ble. També en l’amnis­tia, per molt que el govern de l’Estat, els par­tits i els jut­ges hi jugues­sin i encara hi juguen acce­le­rant-la o alen­tint-la per afa­vo­rir el seu relat, es com­plei­xen els ter­mi­nis i cal deci­dir com s’aplica en cada cas con­cret. Que no serà poc, perquè el Suprem ha d’ele­gir si aixeca les ordres de detenció i en fa pre­ju­di­ci­als a Europa, i l’Audi­en­cia Naci­o­nal, si segueix acu­sant de ter­ro­risme els de l’ope­ració Judes, per exem­ple. El Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia va començar ahir a amnis­tiar i el Tri­bu­nal de Comp­tes haurà de renun­ciar aviat a dur el cas a Europa. Els intents d’esqui­var l’amnis­tia amb noves acu­sa­ci­ons o gira­gon­ses només desa­cre­di­ten els magis­trats que ho inten­ten, tot i que els valo­ra­ran, quan s’hagi de triar per cobrir els òrgans de govern judi­cial, que per fi es des­blo­que­gen. Gai­rebé ja dos terços dels ciu­ta­dans de l’Estat des­con­fien dels magis­trats i cre­uen que poli­tit­zen inne­cessària­ment la seva feina, segons una enquesta recent. Ajor­nar o evi­tar deci­si­ons només les enquista, en com­plica la sor­tida i s’acaba per­dent el sen­tit del que cal solu­ci­o­nar, si és que és aquest l’objec­tiu, i no enre­dar-ho o voler inci­dir en allò en què no tens com­petència.