Sense por al rebuig

“En Marc –nom inven­tat– és gai.” Ho diu –situ­ació no inven­tada– un nen de deu anys que una estona abans ha des­co­bert que al seu com­pany de taula “li agra­den els nois”. Ho explica amb la natu­ra­li­tat de qui relata que a la classe d’edu­cació física del matí han fet unes tom­ba­re­lles diver­tidíssi­mes, o que al men­ja­dor de l’escola toca­ven les ble­des que la Laura amaga entre tova­llons. Ho viu amb tanta nor­ma­li­tat que deixa anar la infor­mació i ben ràpid salta de tema. No hi repa­rarà mai més. Té mil coses més interes­sants del Marc per expli­car que tenen poc a veure amb si li fa el pes aquell o aquell altre. Cele­bro que el nen de deu anys no repari en la nove­tat i encara cele­bro més que en Marc no hagi vis­cut com una tor­tura xinesa expli­car aquesta part de la seva rea­li­tat. Alguna cosa s’està fent bé si un nen de deu anys pot expli­car la seva tendència sexual sense por al rebuig o a la ria­lleta, o si més no sabent que se sen­tirà res­pec­tat i accep­tat per la major part del seu entorn. Aques­tes esce­nes, per sort, es repe­tei­xen cada cop amb més freqüència. Però ni són la norma ni estan a prop de ser-ho. Encara hi ha massa gent entes­tada a fer la vida més difícil als altres, sobre­tot si pen­sen i sen­ten de manera dife­rent. Massa nen que és l’objecte de riota d’algú perquè li agrada ballar i assis­teix a clas­ses regu­lars per fer-ho encara amb més traça, o massa nena que acu­mula dis­gus­tos perquè l’apas­si­ona la pilota de fut­bol. El més trist de tot ple­gat és que sovint som els adults els qui espat­llem aquell món generós i res­pectuós que la cana­lla és capaç de cons­truir. Avui, Dia Inter­na­ci­o­nal de l’Orgull LGTBI, el desig que la soci­e­tat s’ata­pe­eixi de per­so­nes que puguin expli­car la seva sexu­a­li­tat com qui diu que vol com­prar una bici­cleta, i d’altres que abra­cin la sexu­a­li­tat de la resta com qui sap que, mal­grat la nit, en algun moment es farà de dia.