Artifici

Hem arri­bat al punt patològic d’estar envol­tats d’un arti­fici omni­pre­sent i pot­ser som prou cecs com per no veure-ho. Des dels meus cabells tenyits d’un color impos­si­ble propi dels anys trenta del segle pas­sat a les novel·les ínte­gra­ment redac­ta­des amb intel·ligència arti­fi­cial com si fos­sin ori­gi­nals d’una ment cre­a­tiva; des del men­jar pro­ces­sat i els subs­ti­tuts sintètics dels pro­duc­tes tra­di­ci­o­nals i arte­sans als lla­vis inflats amb àcid hia­lurònic, de la pseu­domúsica sense ins­tru­ments als gos­sets de cinc-cents grams: som a l’era de la men­tida podrida. La natu­ra­li­tat, aque­lla gran ene­miga dels temps moderns, ago­nitza men­tre la mar­tin­gala s’imposa en múlti­ples face­tes de la nos­tra mise­ra­ble existència humana sense huma­ni­tat. En tec­no­lo­gia, l’arti­fici apa­reix en forma d’algo­rit­mes que simu­len com­por­ta­ments humans, res­po­nen pre­gun­tes i fan tas­ques que abans eren exclu­si­ves de l’enginy cere­bral. Els assis­tents vir­tu­als i les xar­xes soci­als han tei­xit una capa d’inter­me­di­ació arti­fi­cial que modula i per­ver­teix les interac­ci­ons amb els altres. La moda, amb cicles de pro­ducció acce­le­rats i dis­senys efímers, és un altre exem­ple de com l’arti­fici domina la indústria per satis­fer la demanda voraç. La rea­li­tat vir­tual i els vide­o­jocs, creen mons arti­fi­ci­als que rega­len experiències immer­si­ves i sovint indis­tin­gi­bles de la veri­tat. Tot i que l’arti­fici com­porta inno­vació, també ens des­a­fia a rea­va­luar con­cep­tes com l’auten­ti­ci­tat, la natura i la huma­ni­tat. Par­lar d’arti­fici no és només una obser­vació gravíssima del pre­sent, sinó una dis­cussió clau sobre el futur que estem cons­truint.