La Malinche

L’imperi romà va caure a Occi­dent quan els colons que havien de pro­te­gir les seves fron­te­res van com­pro­var que havien estat aban­do­nats i explo­tats per una metròpoli cada cop més deca­dent, cor­rupta i oci­osa. Encara que evi­dent­ment això no va ser deci­siu, el seu can­sa­ment i decepció van obrir la porta als “bàrbars” (de fora), ja que hi tenien poc a per­dre. Traïdors? Ho va ser la Malinche? Aquesta indígena asteca va exer­cir d’inter­mediària i tra­duc­tora amb els explo­ra­dors espa­nyols arri­bats a les seves ter­res i fins i tot en va ser amant i esposa (amb Hernán Cortés va tenir un fill, con­si­de­rat el pri­mer exem­ple del mes­tis­satge en aque­lles ter­res). La visió sobre el seu paper en la con­questa de Mèxic és vari­ada i con­tra­dictòria: és per a uns l’exem­ple de qui és capaç de reconèixer la barbàrie del seu propi poble, san­gui­nari i inci­vi­lit­zat, que la va lliu­rar com a esclava als con­que­ri­dors, i la con­veniència del progrés que l’inva­sor apor­tava. Però per a d’altres és jus­ta­ment l’exem­ple de la traïció als de la seva ètnia i con­dició (avui en dirien auto­odi?) i, alhora, un supòsit de síndrome d’Esto­colm avant la let­tre. La visió dependrà de les ganes que es tin­guin de ser cohe­rent en matèria migratòria, o de nete­jar l’ano­me­nada “lle­genda negra espa­nyola”. Perquè si a les ter­res de Mèxic hagues­sin arri­bat els matei­xos con­que­ri­dors que van arri­bar a les cos­tes de Nova York i que des d’allà van tra­ves­sar fins a Califòrnia, pro­ba­ble­ment res del que conei­xem d’aque­lla cul­tura no hau­ria sobre­vis­cut.

‘Malinche’ és el nom del musi­cal que es repre­senta des de fa temps a Madrid per nar­rar l’epo­peia i l’amor entre l’asteca i l’espa­nyol. Però, com dic, més enllà del rigor i la bona fe que pugui guiar el tre­ball his­to­ri­ogràfic, l’anàlisi de la rea­li­tat es duu a terme sem­pre des d’una cos­mo­visió, i en els nos­tres temps d’intel·ligència arti­fi­cial encara es va esbi­ai­xant més la infor­mació que ens arriba sobre la base d’aque­lles dades que hem cer­cat prèvia­ment. La nos­tra tendència natu­ral es veu reforçada per aque­lla, de manera que a hores d’ara el relat sobre la detenció de Nacho Cano ja ha estat deglu­tit i valo­rat, segons cada parròquia, bé com un abús poli­cial, bé com el càstig just a un mal­trac­ta­dor d’immi­grants, o –i aquesta ter­cera opció és la més pro­ba­ble i ver­sem­blant– com una anècdota uti­lit­zada per dis­treure el per­so­nal davant notícies que a qui les difon pot con­ve­nir sepul­tar.

Cadascú pot aga­far les dades que vul­gui: que la burocràcia va fer impos­si­ble que uns estu­di­ants becats que van entrar com a turis­tes pogues­sin par­ti­ci­par en el musi­cal com a part de la seva for­mació o que l’argúcia no és res més que una manera de pagar menys diners al per­so­nal (no seria aquest el pri­mer ni l’últim cop que es denun­cien les con­di­ci­ons precàries dels tre­ba­lla­dors d’aquest sec­tor; fa poc, en un dels dis­cur­sos dels pre­mis Butaca de tea­tre musi­cal). Que la poli­cia d’una comis­sa­ria de dis­tricte (on el seu cap té cites pen­dents als tri­bu­nals) no pot fer una inter­venció d’aquesta mena, ja que es parla de mal­trac­ta­ment a immi­grants, o que calia perquè tot s’ori­gina en una denúncia greu d’una tre­ba­lla­dora que fa llis­car en el relat un even­tual asset­ja­ment. Que els que envol­ta­ven Cano en la seva roda de premsa són una majo­ria tan incon­di­ci­o­nal a la seva per­sona com la majo­ria dels patro­ci­na­dors, ara que Renfe ha deci­dit dei­xar de finançar-los, o que estan tots com­prats per Ayuso per plan­te­jar-ho com a víctima de la per­se­cució sanc­hista a qui no pensi com ell a la inex­pug­na­ble plaça de Madrid…

Malinche va ser un per­so­natge, però també és metàfora d’una ciu­ta­da­nia cada vegada més incapaç d’apro­par-se a una rea­li­tat que ha de conèixer per nodrir en lli­ber­tat la seva opinió sobre les coses. Sense infor­mació veraç, no hi ha democràcia. I la res­pon­sa­bi­li­tat d’aquesta bor­ro­si­tat és col·lec­tiva. Avui tots som agent infor­ma­tiu, en cada retuit o post, en cada lec­tura sense rigor i en cada exa­brupte des­con­si­de­rat. I una plèiade d’asses­sors de màrque­ting dels polítics ho sap i es dedica, com cala­mar que fuig, a omplir l’aigua amb una tinta fosca: una detenció mediàtica d’un famós, encara que duri deu minuts, si no cal, asse­nyala des­pro­porció i arbi­tra­ri­e­tat. Però així ja han acon­se­guit l’objec­tiu: un altre cop hem mirat cap al punt con­trari a aquell per on el cala­mar silen­ci­o­sa­ment s’ha vola­ti­lit­zat, men­tre anhela que d’una vegada arribi el mes d’agost, quan els tri­bu­nals penals no fan vacan­ces, però la major part dels mor­tals, sí.