ERC se la juga

La dava­llada elec­to­ral sos­tin­guda d’ERC i la pèrdua del poder ins­ti­tu­ci­o­nal –i labo­ral per a moltíssi­mes per­so­nes– ha reac­ti­vat el foc de la guerra civil perpètua entre les dues ànimes del par­tit, ara expres­sa­des pels “rovi­ris­tes” i els “jun­que­ris­tes”. I, per si fos poc, a banda de l’escàndol pels car­tells de l’Alz­hei­mer dels ger­mans Mara­gall a Bar­ce­lona, que ha evi­den­ciat que a ERC també hi ha cla­ve­gue­res, els repu­bli­cans tenen la clau del desen­llaç d’un cicle polític català de més d’una dècada. ERC pot deci­dir inves­tir el can­di­dat del PSC i tan­car de facto aquesta dècada de governs inde­pen­den­tis­tes tor­nant a l’esce­nari d’acords amb l’uni­o­nisme del 2003 i començar la recons­trucció des de l’opo­sició, o arris­car-se a obrir la porta de la repe­tició elec­to­ral per inten­tar mobi­lit­zar el vot inde­pen­den­tista abs­ten­ci­o­nista del 12-M. Una nova con­tesa que, sobre el paper, hau­ria de ser­vir per mati­sar la des­feta repu­bli­cana i faci­li­tar en el cas de Junts i de Car­les Puig­de­mont que juguin la carta d’una pre­sidència pos­si­ble si el pre­si­dent a l’exili és amnis­tiat. Tot ple­gat, per inten­tar modi­fi­car una aritmètica que a hores d’ara cer­ti­fica el final de l’hege­mo­nia inde­pen­den­tista i el retorn a la pan­ta­lla ante­rior de l’auto­no­misme, amb un uni­o­nisme que suma de llarg al Par­la­ment.

En tot cas, dos esce­na­ris, l’entesa amb el PSC o la repe­tició elec­to­ral, que en cap cas estan exempts de cos­tos polítics i soci­als per a ERC. I tant o més impor­tant que la decisió que final­ment pren­guin els repu­bli­cans serà la jus­ti­fi­cació, el relat amb el qual mirin de convèncer la seva militància i el movi­ment inde­pen­den­tista en gene­ral. I és aquí on ERC se la juga de debò. Un par­tit ave­sat a les cri­sis inter­nes jus­ta­ment pel seu caràcter assem­ble­ari i per aquesta doble ves­sant naci­o­nal i social, ha de tenir un relat molt ben lli­gat per sobre­viure els pròxims anys i recons­truir la seva força social i política per afron­tar el nou cicle polític a Cata­lu­nya i a l’Estat, sigui quin sigui aquest cicle.

ERC ha estat cas­ti­gada a les urnes mal­grat o a causa de tenir la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat i el des­gast que com­porta ges­ti­o­nar una auto­no­mia ofe­gada en tots els sen­tits. Els repu­bli­cans han d’ana­lit­zar les cau­ses de la pèrdua d’aquest suport social. I també ana­lit­zar per què l’amnis­tia, els indults i la reforma del Codi Penal, que havien de ser actius de l’inde­pen­den­tisme, han aca­bat essent capi­ta­lit­zats pel PSC i el PSOE. En tot cas, ERC supe­dita la inves­ti­dura de Sal­va­dor Illa a un nou model de finançament sin­gu­lar per a Cata­lu­nya –que el mateix PSOE rebutja de totes les mane­res pos­si­bles– i, de moment, deixa de banda l’altra línia ver­me­lla: posar les bases d’un referèndum acor­dat i vali­dat inter­na­ci­o­nal­ment. Si final­ment es pro­du­eix l’acord i Sal­va­dor Illa pot pre­si­dir la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya aquest estiu, ERC ha de tenir molt afi­nat el relat, que toparà fron­tal­ment amb un Junts per Cata­lu­nya dis­po­sat a capi­ta­lit­zar l’opo­sició i des­gas­tar els repu­bli­cans.

L’esce­nari B és una repe­tició elec­to­ral. Si ERC pren aquesta decisió serà més perquè el PSOE i el PSC es neguen a pagar la fac­tura pels seus vots a Sal­va­dor Illa –un finançament sin­gu­lar abo­ca­ria els soci­a­lis­tes a una guerra amb les auto­no­mies del PP i del mateix PSOE– que per ganes dels repu­bli­cans d’enfan­gar-se en una nova con­tesa en plena guerra interna, sense un can­di­dat o can­di­data defi­nits i amb congrés per triar nova direcció que se cele­bra­ria després d’aques­tes elec­ci­ons. Però una repe­tició elec­to­ral també té relat per a ERC si el PSC no cedeix.

Ara bé, en aquest esce­nari B, Junts i ERC serien capaços de refer ponts per pre­sen­tar-se a les urnes amb una imatge d’uni­tat –que no vol dir can­di­da­tura unitària– o la guerra s’inten­si­fi­ca­ria? En tot ple­gat hi ha un fac­tor dis­tor­si­o­na­dor i incon­tro­la­ble: el retorn del pre­si­dent a l’exili, Car­les Puig­de­mont, i l’impacte d’una hipotètica detenció en el movi­ment inde­pen­den­tista, en la política cata­lana i l’espa­nyola. Sense conèixer aquest fac­tor, a hores d’ara resulta molt difícil augu­rar cap esce­nari segur.