Turismofòbia i categorització

El feno­men que s’ha bate­jat com a turis­mofòbia només posa en evidència que el turisme, o més con­cre­ta­ment el model turístic, té una con­tes­tació social i no con­venç una part dels ciu­ta­dans. Espe­ci­al­ment pels efec­tes dis­rup­tius que té en l’accés a l’habi­tatge i en l’expulsió de la gent amb menys recur­sos de les seves ciu­tats. La cate­go­rit­zació del feno­men que qüesti­ona el model turístic i l’ús del terme turis­mofòbia per defi­nir-lo (lite­ral­ment fòbia al turista) –que no és un terme pre­ci­sa­ment inno­cent– con­ver­teix el debat en una dua­li­tat, en què apa­rent­ment només s’hi pot estar a favor o en con­tra. I la pola­rit­zació, sovint, acaba sent l’argu­ment per­fecte per no fer res. Les expres­si­ons, dis­cur­sos i acci­ons ten­dei­xen als extrems, cosa que no fan sinó impe­dir abor­dar una qüestió que és evi­dent que dis­tor­si­ona i des­borda la vida en mol­tes ciu­tats, aquí i arreu del món. En dei­xen constàncies les pro­tes­tes i mani­fes­ta­ci­ons, les últi­mes aquest dis­sabte a Bar­ce­lona, pro­mo­guda pel Con­sell Veïnal del Turó de la Rovira sobre l’accés de vehi­cles turístics al Park Güell, i la con­vo­cada avui a Palma.

El turisme és un sec­tor estratègic de l’eco­no­mia cata­lana que repre­senta un 12% del PIB i gai­rebé el 14% de l’ocu­pació al país. El pri­mer debat que cal, doncs, és sobre el model econòmic que volem i si el turisme n’ha de con­ti­nuar sent un dels motors o no. Fa dècades que l’impacte del turisme a la costa cata­lana ha estat motiu d’anàlisi i con­trovèrsia. I ara la dis­cussió s’ha tras­llat a la pressió que exer­ceix sobre les ciu­tats, espe­ci­al­ment Bar­ce­lona i Girona, sobre­tot per la con­cen­tració de pisos turístics. Les pro­me­ses d’atu­rar llicències, com la que va fer l’alcalde de Bar­ce­lona Jaume Coll­boni d’eli­mi­nar 10.000 pisos turístics d’aquí a qua­tre anys, no van més enllà de l’elec­to­ra­lisme, perquè per poder-la com­plir abans haurà de tor­nar a ser ree­le­git com a alcalde. El turisme no es pot con­ver­tir en una arma elec­to­ral si de veri­tat volem deba­tre a fons sobre un ele­ment estratègic de l’eco­no­mia del país. I esta­ria bé arra­co­nar ter­mes i eufe­mis­mes com ‘turisme sos­te­ni­ble’ o ‘turisme de qua­li­tat’, si volem anar a l’arrel del pro­blema i a defi­nir el model de turisme que volem.