Ni un paper a terra, ni un pas al costat

Quan Artur Mas va deci­dir que no es pre­sen­ta­ria a la inves­ti­dura perquè la CUP no el pen­sava votar com a pre­si­dent i va dei­xar pas a Car­les Puig­de­mont va anun­ciar que feia “un pas al cos­tat”. Era una manera de dir que no ple­gava del tot, que pen­sava tor­nar. Si no, segu­ra­ment hau­ria dit que ple­gava, que se n’anava o que es reti­rava. Paraula aquesta última, per cert, que va evi­tar sem­pre Jordi Pujol, que deia que ell “s’enre­ti­rava”, que és una cosa que sem­bla més pro­gres­siva.

No soc epi­demiòleg ni filòleg, però els que sí que ho són –de filòlegs, els epi­demiòlegs no ho sé– ja han adver­tit que això són eufe­mis­mes polítics. El que seria cor­recte seria fer un pas enrere o reti­rar-se. En el cas de Mas o de Pujol, si ells van dir això, no podíem dir ni escriure “pas enrere”, perquè ales­ho­res estàvem traint el que volien dir. Però tam­poc cal que aquest invent dels expre­si­dents ens con­di­ci­oni a l’hora de dir el que fan els altres.

Ho dic perquè, ara que Joe Biden ha dit que no es pre­sen­tarà a la ree­lecció, la matraca periodística poste­rior ha par­lat en alguns casos encara de “pas al cos­tat” de Biden. I, és clar, en sen­tir-ho, he tin­gut la curi­o­si­tat de com­pro­var si el bo d’en Joe s’ha emmi­ra­llat en Artur Mas. Pri­mer he lle­git el tuit que va fer i enlloc hi diu “step aside”, que més o menys seria la tra­ducció. No. A X hi diu: “I have deci­ded not to accept the nomi­na­tion.” I he dit: calla, que no ho digui a la carta més extensa que va fer pública. I no, a la carta hi diu: “I beli­eve it is in the best interest of my party and the country for me to stand down...” Stand down. Avall. Pas enrere. Dimi­tir. Res de pas al cos­tat.

I m’ha sabut greu. Perquè jo creia que el món ens mirava. I no ens mirava fins a aquest extrem, es veu. I ara ja no m’ho creuré fins que Donald Trump o Kamala Har­ris diguin en un míting allò de “ni un paper a terra”.