L’estiu, moment d’intercanvi

L’arri­bada del turisme als pobles de costa va sig­ni­fi­car, en el seu moment, una autèntica revo­lució. L’escrip­tora giro­nina Aurora Ber­trana ho va plas­mar per­fec­ta­ment en el seu Vent de grop, un lli­bre que va fer sor­tir de polle­guera la soci­e­tat con­ser­va­dora de l’època, espe­ci­al­ment en el poble de costa que es va sen­tir direc­ta­ment inter­pel·lat, l’Escala. Fos com fos, l’entrada de nous cos­tums, de noves for­mes de pen­sar, de dife­rents mane­res de veure i viure la vida, varen des­ta­ro­tar els vells axi­o­mes d’aque­lles pobla­ci­ons acos­tu­ma­des a ves­tir de negre i a no ense­nyar mai el melic, resul­tant tan moles­tos com una tra­mun­ta­nada que, no ho nega­rem, ho deixa tot cap per avall però, accep­tem-ho, refresca.

Així doncs, per donar cabuda a aquest turisme crei­xent que por­tava mals cos­tums però bons cale­rons, les pobla­ci­ons de costa es veie­ren obli­ga­des a arre­glar car­rers, impreg­nant els pobles d’olor de quitrà; a cons­truir hotels, sovint massa a prop de la línia de costa; a ofe­rir men­jars, reva­lo­rant així la cuina de l’àvia, i, a més a més, a apren­dre idi­o­mes, fos francès, anglès o ale­many..., i tant fou així que, fins i tot, es llo­ga­ven habi­ta­ci­ons a les cases dels matei­xos vila­tans que, amb el pas del temps, ja no veien amb tan mals ulls l’arri­bada de Mabels angle­ses que pot­ser posa­ven en perill els inno­cents sen­ti­ments dels Rafels del poble però venien amb la car­tera plena.

Aquest inter­canvi cul­tu­ral inne­ga­ble, pro­vo­cat ini­ci­al­ment per un desig de sol i platja, va aca­bar defi­nint la feso­mia de molts dels nos­tres pobles, con­ver­tint-los en autènti­ques por­tes d’entrada d’inno­va­ci­ons i avenços, de tasts de moder­ni­tats, de comerç amb l’estran­ger i de pos­si­bi­li­tats.

He dit “pro­vo­cat ini­ci­al­ment per un desig de sol i platja” i he estat cons­ci­ent de la uti­lit­zació d’aquest adverbi “ini­ci­al­ment” perquè m’agrada pen­sar que avui no només són aquests dos ele­ments natu­rals els que atra­uen els turis­tes. Acti­vi­tats cul­tu­rals a dojo fan que l’oferta de gaudi no es limiti només a aquests dos reclams, o com a mínim així ho espero. Tanco parèntesi!

Aurora Ber­trana, con­ti­nu­ant amb aquesta autora a qui admiro pro­fun­da­ment, també ens va fer viat­jar, a Lon­dres en aquest cas, i, pro­ba­ble­ment seguint l’exem­ple del pro­ta­go­nista de Vent de grop –un Rafel ena­mo­rat–, molts dels habi­tants dels pobles en aque­lla època degue­ren sen­tir com mai abans la neces­si­tat de moure’s, de conèixer, de viat­jar, de tas­tar altres rea­li­tats.

I això, tot això, és cul­tura, donat que aquesta era una manera d’apren­dre for­mes de vida d’altres soci­e­tats, en un moment en el qual les xar­xes només s’uti­lit­za­ven per encer­clar molles d’anxo­ves o de sar­di­nes.

Però el gran valor d’aquesta escrip­tora, menys­tin­guda durant molt de temps, ama­gada rere la figura del seu pare, que tot i espe­ro­nar-la pro­jec­tava una ombra tan gran que l’enfos­quia, jun­ta­ment amb el fet de ser dona –i quina dona: repu­bli­cana, lli­be­ral, intel·ligent, inde­pen­dent i deci­dida–, cor­re­gida per un Sales exces­si­va­ment pater­na­lista, no fou única­ment el fet d’ofe­rir-nos Vent de grop. De la mà d’aquesta autora tro­bem obres tan interes­sants com Mar­roc sen­sual i fanàtic o Para­di­sos oceànics, on també ens pre­senta comu­ni­tats tan opo­sa­des a la nos­tra que la soci­e­tat de l’època les va rebre com autènti­ques glo­pa­des d’aire fresc.

Avui, que tenim l’estiu a sobre, que sen­tim cert ofec, que se’ns fa difícil con­viure amb cin­quanta mil per­so­nes en un espai gene­ral­ment ocu­pat per deu mil, que les cues se’ns fan eter­nes, que els super­mer­cats els tro­bem abso­lu­ta­ment des­proveïts i que, des­gra­ci­a­da­ment, els preus s’han adap­tat als seus sous i no als nos­tres, us pre­ga­ria que tinguéssiu paciència. Que són dos mesos i que, tal com ens feia veure Ber­trana a la seva mera­ve­llosa obra, par­lant de La Cala, al final tots mar­xen!

Ens que­den les con­ver­ses en anglès o en francès, o fins i tot en ale­many. Ens queda l’inter­canvi d’opi­ni­ons, sigui de política o de gas­tro­no­mia; ens queda la música que ens uneix les nits de festa, en els infi­nits fes­ti­vals que gau­dim de forma con­junta, i ens queda una cul­tura, la del frec a frec, impos­si­ble d’obte­nir a través de les xar­xes.

I si a més apor­ten res­pecte per l’entorn i per la cul­tura pròpia de qui els acull, visca l’estiu, moment d’inter­canvi...

Paraula de giro­nina.