‘Register’

El 1242 –al mateix temps que a Avinhonet de Lauragués, a l’Alta Garona, es massacraven inquisidors per ordre de Ramon VII, comte de Tolosa, on hi perderen la vida onze religiosos–, al bell mig de la Camarga, envoltada d’aiguamolls probablement infestats de mosquits, es començava a construir, per ordre de Lluís IX, la torre de la Constança, imponent edificació des d’on ell i el seu seguici partiren per a futures croades.

Erigida sobre l’antiga torre on es protegia la guarnició reial de Carlemany, poc podia imaginar Sant Lluís –sí, el varen beatificar– que, segles després, aquesta torre acolliria el suplici, els plors i el desesper de tossudes protestants que es negaven a abandonar la seva fe, convençudes que l’Església catòlica, autèntica representació de Déu a la Terra segons els seus acòlits, presentava greus “errors” pel que fa a la interpretació teològica, relatius al comportament sexual, a la concessió d’indulgències o a l’adoració de les imatges religioses, per exemple.

Entossudides i convençudes, avalades per la Reforma Protestant que representava un greuge important contra el papat i l’autoritat de l’Església catòlica, centenars de dones varen ser tancades durant el segle XVIII en aquesta torre –a la sala dels cavallers, concretament–, dins un espai circular de 22 metres de diàmetre on amb prou feines entrava ni l’aire ni el sol, però sí un fred gèlid que les devia entumir fins a la medul·la, dia sí i dia també, durant els llargs hiverns camarguesos. I si totes i cadascuna d’aquestes dones mereix un pensament, n’hi ha una especialment que, per la seva joventut, la seva fermesa i la seva trista vida, destaca sobre les altres.

Durant la visita a Aigüesmortes, ciutat emmurallada que emmarca aquesta torre, el nom d’aquesta dona, Marie Durand, em va quedar imprès a la memòria, com a exemple de lluita contra un estament que poca misericòrdia mostra, tot i fer-ne bandera, quan de protegir la seva sobirania terrenal es tracta. I així, aquesta noieta d’escassos 17 anys, se’n va passar 38 empresonada, defensant la seva llibertat de consciència, de creença i de pensament. La religió catòlica i la monarquia, sempre unides per preservar l’statu quo i sotmetre qualsevol que gosi desafiar la seva autoritat. I sembla una qüestió del passat, oi? Il·lusos, que som, tots plegats. I no penseu que els homes hugonots se’n deslliuraven, d’aquest destí. Si per a les dones existia, entre d’altres, una torre Constança que empresonava la vida que Déu els havia donat –i que ben poc valor tenia per a l’Església que el resava–, per als homes, les galeres del rei eren una destinació no menys escabrosa.

Avui, que plorem la mort d’un Papa, enjoiat i ben alimentat enmig de la barbàrie de milions de persones que sofreixen la més cruel de les existències, mentre lloem –oh, això sí– els seus petits gestos de bondat –que, de fet, haurien de ser la tònica, si tots plegats seguissin els dictats d’aquell que morí a la creu–, em sembla interessant recordar la figura d’aquesta dona entre moltes –d’aquesta persona entre milers– que donaren la vida lluitant contra la força d’un estament que s’ha sustentat sempre sobre la por i la ignorància del poble afamat i temorós.

No mataràs, no faràs accions impures, no robaràs, no diràs falsos testimonis ni mentides, no desitjaràs els béns del teu proïsme... Sabeu aquella dita valenciana, famosa en època de penúries, que deia quelcom així com: quan siguis pare menjaràs ous? Doncs això.

La plaça de Sant Pere s’ha omplert de persones aclamant el nou papa i milions de fidels amb els ulls humitejats han donat les gràcies i han elevat les seves pregàries per tal que el seu regnat sigui llarg –servidora no li desitja menys–. Però, mentrestant, a la cara oculta de la lluna, envoltats de foscor, talment com a la torre de la Constança, infinitat d’éssers humans seran sotmesos i maltractats per una Església que oblida els manaments que la sustenten. La fumata, si féssim cas de les notícies, us garanteixo que hauria de ser negra indefinidament, per l’ombra llarga que projecta, per l’ombra llarga que la persegueix.

Que per què ‘Register’ al títol? Resistir. Aquesta va ser la paraula que Marie Durand va gravar al brocal del pou de la torre que la va mantenir presonera pel fet de defensar els seus ideals enfront de l’Església catòlica, durant la major part de la seva vida. Va morir vuit anys després de ser alliberada.

In memoriam.

Paraula de gironina.