El negoci d’en Robert amb les cabres

Nor­mal­ment, en el món empre­sa­rial i comer­cial, davant d’un acord, cal lle­gir les cares, escol­tar les parau­les i els silen­cis per enten­dre qui hi gua­nya, qui hi perd, o si ho fan les dues parts o ningú. Això no s’aplica a la política; perquè, lle­vat que siguin uns resul­tats des­as­tro­sos –la dar­rera vegada ERC i Ciu­ta­dans, per exem­ple–, tot­hom sem­bla que hagi gua­nyat, cosa que deixa pocs mati­sos a la manca de cre­di­bi­li­tat dels mis­sat­ges dels par­tits.

Pel que fa als pac­tes dels cata­lans –governs o par­tits– amb els espa­nyols, les reac­ci­ons sem­pre són les matei­xes. La part espa­nyola, sigui més de dre­tes o d’esquer­res, ho mani­festi ober­ta­ment o no, sem­pre n’està encan­tada, encara que els seus con­tra­ris, a Espa­nya, no s’esti­guin de dei­xar anar esti­ra­bots per deses­ta­bi­lit­zar el con­trari; el seu camp de bata­lla no és aquí, com tam­poc hi és cap mena d’interès més enllà del recap­ta­tori i de la “pau social” necessària per tal que no decai­gui. La part cata­lana, per con­tra, acos­tuma a cele­brar-los a través de tots els mit­jans com si fos­sin la grossa, amb tota la pompa i solem­ni­tat; cal ven­dre als ciu­ta­dans qual­se­vol supo­sada con­cessió, per minsa que sigui, com una victòria heroica. Tan­ma­teix, les cares, les parau­les no dites i els silen­cis deno­ten una des­con­fiança que els por­ta­veus fan mans i mànigues per dis­si­mu­lar. Hi ha una raó molt evi­dent perquè tots els acords seguei­xin el mateix guió. Els espa­nyols mai no han com­plert els pac­tes subs­crits amb Cata­lu­nya; per tant, estan molt tran­quils. No cal ni lle­gir-ne els paràgrafs, perquè sem­pre s’han sal­tat pac­tes, acords, trac­tes, lleis, esta­tuts i cons­ti­tu­ci­ons. La fama històrica de bons nego­ci­ants dels comer­ci­ants i empre­sa­ris cata­lans pel món deu ser quan van per ells, perquè la dels polítics que han de vet­llar pel país deu ser la d’en Robert.