La reconsagrada conselleria

Sal­va­dor Illa ha estat pro­cla­mat pre­si­dent i de seguida hem cone­gut els con­se­llers que l’acom­pa­nya­ran, almenys a l’inici, en una legis­la­tura sos­tin­guda amb el PSC en mino­ria. Illa i el seu govern repre­sen­ten un gran gir pel que fa als governs ante­ri­ors, for­mats gràcies a majo­ries inde­pen­den­tis­tes les quals, a causa del blo­queig insis­tent del PSC, dels altres par­tits espa­nyo­lis­tes i del con­junt de l’entra­mat polític espa­nyol, amb pre­sons i ame­na­ces de violència inclo­ses, s’han con­su­mit en la impotència fins a can­viar els som­riu­res i la il·lusió dels pri­mers anys per l’actual bar­reja de frus­tració, des­in­terès i rancúnia. S’ha de tenir molta barra per exi­gir als rivals, des de l’actual majo­ria par­la­mentària, que res­pec­tin la volun­tat de les urnes quan s’han pas­sat dotze anys igno­rant-la i fent tot el pos­si­ble per com­ba­tre-la, fins i tot uti­lit­zant el joc brut judi­cial amb les con­seqüències que això ha tin­gut sobre tanta gent. El cinisme i la hipo­cre­sia són, pot­ser, les veri­ta­bles estruc­tu­res d’estat del règim del 78.

Som, doncs, en una situ­ació nova, amb un nou govern amb per­so­nat­ges inèdits. O no tan inèdits, alguns. Però, din­tre dels can­vis i els girs de la política, almenys tenim un ele­ment fix que torna un cop i un altre, una cons­tant inal­te­ra­ble, un pal major al qual aga­far-nos durant la tem­pesta, ja sigui camí d’Ítaca o ja sigui en el viatge de tor­nada: la con­se­lle­ria d’Agri­cul­tura, per al polític de Lleida. En aquest cas, per al pri­mer secre­tari de la Fede­ració de Lleida del PSC, Òscar Ordeig. A Ordeig cal feli­ci­tar-lo i desit­jar-li molts encerts, però des del punt de vista de la gent de Ponent la cosa ja comença a pas­sar de taca d’oli. Un altre cop la recon­sa­grada con­se­lle­ria. Que sí, que està molt bé, que Agri­cul­tura és molt impor­tant i s’hi reme­nen quar­tos, que si l’agroindústria i la gestió energètica, que si el repar­ti­ment de la PAC, que si el món rural i el des­po­bla­ment... És cert. A més, la més gran infra­es­truc­tura de la Gene­ra­li­tat dels dar­rers anys i que més escan­da­lo­sa­ment s’ha ges­ti­o­nat, amb un sobre­cost por­nogràfic i amb el con­se­ller que va apro­var el pro­jecte, Josep Grau, fent després de pre­si­dent del grup d’empre­ses cons­truc­to­res, és part del nego­ciat d’aquesta con­se­lle­ria. És una àrea estratègica, d’acord. Però, ha de ser sem­pre per a algú de la demar­cació de Lleida? Des de Josep Grau tots llei­da­tans, amb la breu excepció del filòleg bar­ce­loní Jordi William Car­nes, que diuen que no ho va fer gens mala­ment, i els dar­rers con­se­llers repu­bli­cans Teresa Jordà i David Mas­cort. Ara, sant tor­nem-hi amb la con­se­lle­ria llei­da­tana. Òscar Ordeig és de la Seu d’Urgell i el seu currículum cita estu­dis d’eco­no­mia i màsters en direcció d’empre­ses i fis­ca­li­tat. Podria encar­re­gar-li qual­se­vol altra cosa, senyor Illa, amb igual o millor garan­tia d’èxit.

Al final, només que­den dues opci­ons: o bé la visió que es té des de fora de Ponent és que els de Lleide es pas­sen el dia dalt d’un trac­tor i això és el que els va bé, o bé des d’alguns par­tits la gestió d’aquesta con­se­lle­ria s’entén, des de l’etapa de Grau, com una ofi­cina d’influència política ter­ri­to­rial i per tant cal posar-hi un capi­tost polític local. Sigui com sigui: la recon­sa­grada con­se­lle­ria, de nou, per a Lleida.