El prodigi de Belfast

L’any 1992 em tro­bava a Irlanda com a estu­di­ant Eras­mus al Dublin Ins­ti­tute of Tech­no­logy i un cap de set­mana vaig deci­dir anar a Bel­fast, la capi­tal d’Irlanda del Nord. El dis­sabte al matí vaig anar a l’estació de tren i vaig com­prar el bit­llet i un exem­plar del diari The Irish Times. En veure la notícia de por­tada, vaig que­dar glaçat: la foto prin­ci­pal mos­trava la via del tren Dublín-Bel­fast, que jo estava a punt d’aga­far, volada per una bomba. L’IRA, l’Exèrcit Repu­blicà Irlandès, havia posat un arte­facte explo­siu a prop d’una ins­tal·lació mili­tar britànica i en escla­tar havia des­truït també la via del tren que hi havia al cos­tat. Una mica esgla­iat vaig pujar al tren, que va arren­car, i pas­sada una estona ens van fer bai­xar a tots i vam con­ti­nuar el tra­jecte en uns auto­cars. Més tard vam tor­nar a pujar a un altre tren, i final­ment vam arri­bar al destí. No vaig veure cap pas­sat­ger alte­rat ni apa­rent­ment nerviós i vaig pen­sar que segu­ra­ment ja esta­ven acos­tu­mats a aquest tipus de situ­a­ci­ons.

Bel­fast era una ciu­tat tris­toia. Irlanda del Nord es tro­bava en plena època dels trou­bles, els con­flic­tes entre catòlics i pro­tes­tants, és a dir, entre repu­bli­cans i uni­o­nis­tes. Les dues comu­ni­tats vivien total­ment a part, com a l’apart­heid sud-africà. Els bar­ris d’uns i altres esta­ven sepa­rats per tan­ques metàl·liques i al cen­tre de la ciu­tat estava pro­hi­bit cir­cu­lar-hi amb cot­xes par­ti­cu­lars per evi­tar pos­si­bles atemp­tats: només hi cir­cu­la­ven auto­bu­sos públics i tan­que­tes britàniques amb un sol­dat al damunt amb la metra­lla­dora a la mà i el dit al gallet. Real­ment, era un estat de guerra, amb grups armats. L’IRA, catòlic, era el més cone­gut, però també hi havia grups para­mi­li­tars pro­tes­tants com l’UDA.

Un cop retor­nat a Cata­lu­nya vaig seguir amb atenció la política d’aquell racó de món i vaig tenir una agra­da­ble sor­presa quan, sis anys més tard, se sig­nava l’Acord de Diven­dres Sant que posava punt i final a la violència, amb un com­promís de des­ar­ma­ment dels grups para­mi­li­tars i una sèrie de com­pro­mi­sos polítics per esta­blir un poder com­par­tit entre les dues comu­ni­tats. Hi van inter­ve­nir Tony Blair, pri­mer minis­tre britànic, i Bill Clin­ton, pre­si­dent nord-ame­ricà. Les dues parts van acon­se­guir alguns objec­tius i van renun­ciar a altres i per això va ser un bon acord. Va ser així com l’auto­no­mia a Irlanda del Nord va ser res­ta­blerta, amb el poder com­par­tit entre repu­bli­cans i uni­o­nis­tes.

Que dues comu­ni­tats que havien estat matant-se lite­ral­ment pel car­rer fins qua­tre dies abans acce­dis­sin a dei­xar les armes i a for­mar un govern con­junt, va ser real­ment un pro­digi de la política com poques vega­des s’ha vist. Des d’ales­ho­res no sem­pre ha anat com una seda, però el govern d’Irlanda del Nord segueix exis­tint i seguei­xen vigents els acords de 1998. Els pri­mers anys el cap de govern era un pro­tes­tant; no obs­tant això en les elec­ci­ons d’enguany el grup més votat va ser el Sinn Féin i ara la pri­mera minis­tra és repu­bli­cana, un fet històric molt relle­vant tenint en compte les parau­les d’un líder uni­o­nista, el reve­rend Ian Pas­ley, fa 30 anys: “El dia que manin els catòlics la sang cor­rerà pels car­rers.” Sort que era un home religiós. El seu par­tit, el DUP, ara com­par­teix govern amb l’antic braç polític de l’IRA.

Des dels acords de 1998 ja no hi ha hagut ter­ro­risme a Irlanda (lle­vat d’algun gru­pus­cle que es va desac­ti­var més tard) ni se n’ha tor­nat a par­lar. Quina diferència amb Espa­nya, on deter­mi­nats par­tits uni­o­nis­tes enyo­ren anar con­tra ETA, fet que tants vots els donava, i fins i tot hi ha poders de l’Estat que tro­ben ter­ro­ris­tes on no n’hi va haver mai. Per què Espa­nya, un cop més, és dife­rent?