Filibusterisme judicial amb l’amnistia

Un cop superats els dos mesos de vigència de la llei d’amnis­tia –el ter­mini que tenen els tri­bu­nals per apli­car-la–, el recompte de bene­fi­ci­a­ris és la mos­tra més eloqüent del biaix polític que impregna el poder judi­cial espa­nyol. Com més amunt, més clar queda. Segons càlculs d’Alerta Solidària, només s’han amnis­tiat 105 casos, dels quals la mei­tat (51) con­cer­nei­xen mem­bres de cos­sos de segu­re­tat. Són, en la immensa majo­ria, poli­cies esta­tals i guàrdies civils i els 51 són tots els impli­cats en l’1-O. Dels 76 mani­fes­tants encau­sats només 45 se n’han bene­fi­ciat. En el grup de càrrecs públics i polítics, el nom­bre d’amnis­ti­ats es des­ploma (9 de 88). Aquesta dada con­firma els pit­jors vati­ci­nis que es van fer quan es va arri­bar a l’acord polític per l’amnis­tia: que el futur de la llei es juga­ria al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i al Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea. Referma l’obsessió per excloure els polítics el fet que, dels 79 que no han estat amnis­ti­ats, 23 casos hagin estat dene­gats –nega­tiva a apli­car-los la llei– i 56 trans­fe­rits a ter­cers tri­bu­nals –dilació en l’apli­cació de la llei–, una pro­porció que s’inver­teix en el grup dels mani­fes­tants i acti­vis­tes. Són dades que convé ele­var a la UE perquè se’n tre­guin con­clu­si­ons i es pren­gui nota de quina seria la con­seqüència de dei­xar la com­po­sició del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial en mans exclu­si­va­ment dels jut­ges: la per­pe­tu­ació d’una visió ultra­con­ser­va­dora, hereva de mane­res de fer i de pen­sar no democràtiques, en l’òrgan de govern dels jut­ges. Perquè què és, si no la negació de la divisió de poders, la dilació i la nega­tiva d’alguns jut­ges a apli­car la llei als casos als quals jus­ta­ment s’adreça la lle­tra i l’espe­rit d’aquesta llei? Pre­ci­sa­ment és el CGPJ un dels balu­ards d’aquesta cadena d’endar­re­ri­ments, com ha posat de mani­fest la recla­mació con­tra el jutge Lla­rena que li han fet arri­bar Car­les Puig­de­mont i Toni Comín. Sense pre­si­dent pel fron­tisme dels dos blocs que empa­ten eter­na­ment per ele­gir-lo, el CGPJ no insta Lla­rena a resol­dre i retarda més i més l’accés al TC. A falta de poder dete­nir-lo i inter­ro­gar-lo detin­gut, i sense una nova euro­or­dre que amb l’amnis­tia vigent hau­ria de ser dene­gada un cop més, Lla­rena s’ha de con­for­mar allar­gant l’exili del pre­si­dent a Water­loo.