Les dones, a callar

A l’Afga­nis­tan, tres anys després de la reti­rada de l’OTAN, el govern talibà no para de pujar replans en l’ani­qui­lació dels drets humans. Quan a la ciu­tat de Doha (Qatar), entre el 2020 i el 2021, van pac­tar i després exe­cu­tar el final de les hos­ti­li­tats i la reti­rada de les for­ces d’ocu­pació occi­den­tals, es va fer córrer la notícia ama­nida amb el relat que els tali­bans ja no eren tan cru­els i san­gui­na­ris com eren els del pri­mer règim. Deien que tot seria molt més civi­lit­zat. Amb això i amb la cre­ació o la revi­ta­lit­zació d’altres focus per atraure l’atenció de les cau­ses huma­nitàries a Ucraïna i Gaza, hem acon­se­guit que l’Afga­nis­tan vis­qui allu­nyat de l’atenció mediàtica. Però ells han anat fent i ara som on som. Ara les dones ja no poden ni obrir la boca en públic i així s’ha regu­lat per llei. Són trenta-set mili­ons d’habi­tants (dues vega­des i mitja els Països Cata­lans) en sis-cents cin­quanta mil quilòmetres qua­drats (nou vega­des els Països Cata­lans) que por­ten més de cin­quanta anys en guerra i que han estat envaïts pels dos grans blocs del poder mili­tar mun­dial, pri­mer els soviètics i després els Estats Units. L’Afga­nis­tan és la misèria de la civi­lit­zació humana posada davant el mirall de les seves ver­go­nyes. Viuen pobres de solem­ni­tat, vol­tats de cul­ti­va­dors i nar­co­tra­fi­cants d’opi i de ter­ro­risme. I ara les dones, a callar en públic! A veure si també pro­va­ran d’expor­tar-ho i a veure si també hi haurà qui ho defen­sarà com un fet cul­tu­ral!