Amb depressió postvacances

Aquesta set­mana és pro­ba­ble­ment la que més gent aban­dona el període de vacan­ces per retor­nar al lloc de feina. Estem davant, així doncs, del període en què més sen­ti­rem a par­lar de la depressió post­va­can­ces. Mal­grat que tot­hom coneix algú que entre pujar l’Eve­rest sense oxi­gen i tor­nar a tre­ba­llar ele­gi­ria la pri­mera opció, pot­ser és una mica exa­ge­rat par­lar de depressió. Però bé, és obvi que en funció de si t’agrada més o menys la teva feina, rein­cor­po­rar-t’hi es pot igua­lar a un mal de quei­xal. També és cert que alguns dels símpto­mes que s’atri­bu­ei­xen al retorn amarg al tre­ball, com can­sa­ment, dolor mus­cu­lar o alte­ra­ci­ons del son, es poden con­fon­dre amb senyals que deixa l’ater­ratge en alguna etapa vital, així que una ja no sap si està afec­tada per la fi de les vacan­ces o patint les alte­ra­ci­ons natu­rals de l’edat. O pot­ser tenen raó uns amics que defen­sen que si et paguen per fer una tasca vol dir que tot ple­gat és un bon bunyol, ho miris del dret o del revés, perquè les coses que ens fan feliços mai no tenen com­pen­sació econòmica. D’altra banda, la síndrome post­va­ca­ci­o­nal seria més fàcil de pair si els com­panys de taula evi­tes­sin fora­dar-te el cap amb els detalls del seu viatge al Viet­nam o a Islàndia, men­tre tu no has pogut anar més enllà de Santa Susanna. El que no sabria dir és què tenen de cert els estu­dis que indi­quen que el 30% pateix la síndrome post­va­can­ces, i encara més si tenim en compte que segur que es poden tro­bar anàlisis que par­len de sis de cada deu emple­ats, que ja sabem que hi ha tants estu­dis com neces­si­tats de tro­bar dades a mida. Les úniques garan­ties que tenim, ara per ara, és que col·locar les cri­a­tu­res aquests dies és simi­lar a fer un puzle de 5.000 peces i que només tom­bar el car­rer ens espera la pujada de setem­bre. De tot ple­gat, la bona notícia és que ja resta menys per al dia 9 del mes que ve.