Acompanyar en el dol

Tinc un fami­liar molt esti­mat que quan per desgràcia el lloc on coin­ci­dim és un tana­tori sem­pre ens anima a man­te­nir la boca tan sege­llada com ens sigui pos­si­ble perquè, segons ell, qual­se­vol comen­tari, en un espai envaït pel dolor, sona a mate­rial enllau­nat. I perquè sovint, amb les nos­tres glos­ses però sobre­tot amb les pre­gun­tes que paci­ent­ment espe­ren res­posta, obli­guem les per­so­nes que reben el nos­tre con­dol a estar més dili­gents del que vol­drien, a més d’empènyer-les a repe­tir-se com un disc rat­llat. No puc evi­tar pen­sar en la seva con­vicció, la d’aquest fami­liar, cada cop que haig d’apro­par-me a algú que ha per­dut un ésser esti­mat, si l’acos­ta­ment és en per­sona. Qui­nes són les parau­les més encer­ta­des? Hi ha un mètode que és més afa­ble i acu­rat que un altre, quan t’estàs diri­gint a algú men­tre va sen­tint com pode­ro­ses cano­na­des li impac­ten al pit? Estar a prop de qui aco­mi­ada una per­sona esti­mada és una situ­ació que imposa res­pecte i un cert ner­vi­o­sisme, però rega­lar-li afecte és, si més no, com sub­mi­nis­trar antibiòtic allà on hi ha infecció: d’acord que no esborra de cop el pati­ment, però almenys calma una mica el dolor. Sobre­tot en una soci­e­tat cada cop més desan­ge­lada i des­hu­ma­nit­zada, on sovint es subs­ti­tu­eix l’abraçada física i les parau­les de con­do­lença per un símbol gràfic que no sem­pre es tria amb el millor gust, enviat a través de la fre­dor del dis­po­si­tiu mòbil. He bus­cat en alguns webs què es reco­mana escriure, o dir, a algú que passa un dol tan sal­vatge. He hagut de fre­nar en sec i aban­do­nar la idea amb el pri­mer sug­ge­ri­ment: “Junts cami­na­rem en aquest dur sen­der i recor­da­rem la feli­ci­tat que ens va brin­dar. Les meves con­do­len­ces per la pèrdua.” Pot­ser la millor elecció és no obli­dar mai que som éssers humans tan mor­tals com imper­fec­tes i que qual­se­vol opció és vàlida quan surt del cor.