Un concert desconcertant

A finals dels anys vui­tanta, Antoni Ros Marbà i Miquel Des­clot van crear una deli­ci­osa can­tata infan­til: un con­cert des­con­cer­tant, on músics i ins­tru­ments es rebel·laven con­tra el direc­tor d’orques­tra i aca­ba­ven cre­ant situ­a­ci­ons hila­rants. Una situ­ació còmica simi­lar a la que vivim aquests dies amb un altre con­cert: el con­cert econòmic, que també té un direc­tor d’orques­tra –diguem-li Pedro Sánchez– que s’ha com­promès amb una par­ti­tura que els seus pro­pis músics no volen seguir.

La revolta dels barons del PP ja era pre­vi­si­ble, però la reacció dels barons soci­a­lis­tes és pit­jor del que Sánchez s’espe­rava, fins al punt que ha hagut d’avançar el congrés del PSOE a la tar­dor amb l’espe­rança de jubi­lar alguns dino­sau­res i poder exe­cu­tar així l’acord pac­tat amb ERC. És lògic que els matei­xos que no han paït la llei d’amnis­tia no paei­xin ara que Cata­lu­nya pugui tenir un finançament sin­gu­lar; Javier Lambán d’Aragó, Emi­li­ano García-Page de Cas­te­lla-la Manxa o Adrián Barbón d’Astúries són algu­nes de les veus que més des­a­fi­nen en aquesta sere­nata soci­a­lista que fa que s’aguanti per un fil la legis­la­tura espa­nyola. Passi el que passi allà, l’objec­tiu de l’inde­pen­den­tisme aquí hau­ria de ser afi­nar una melo­dia har­mo­ni­osa, i fer-ho a l’uníson. Dime­cres en tin­drem un bon exem­ple; per pri­mera vegada en molts anys la mani­fes­tació de la Diada no l’orga­nitza només l’Assem­blea sinó que és unitària i orga­nit­zada per sis enti­tats dife­rents: l’ANC, Òmnium Cul­tu­ral, l’AMI, el Con­sell de la República, la Inter­sin­di­cal, el CIE­MEN i els CDR Cata­lu­nya. Un pas cru­cial per recu­pe­rar la uni­tat d’acció: o hi som tots, o no ens en sor­ti­rem. Ara ja només ens falta tro­bar un bon direc­tor d’orques­tra.