Carta a Madrid

He enviat al direc­tor del diari “El País” una carta que pot interes­sar els lec­tors de l’Avui. Diu:

He lle­git l’edi­to­rial publi­cat el dia 12, titu­lat “Un idi­oma”. A més de feli­ci­tar-lo per una sèrie d’encer­ta­des obser­va­ci­ons sobre les modes empo­bri­do­res de la llen­gua, he de comen­tar la seva afir­mació: “Aquest idi­oma (es refe­reix a l’espa­nyol o cas­tellà) no vol ofen­dre ningú. No vol intro­duir-se en els altres, ni des­plaçar-los; no vol ser cen­tra­lista, únic, hegemònic, impe­rial o domi­nant…”

És evi­dent que un idi­oma no vol res, i per això el cas­tellà em mereix, cul­tu­ral­ment, res­pecte, però els qui el par­len poden voler –política­ment– molt, i mala­ment. Com que fora de Cata­lu­nya hi ha una greu desin­for­mació sobre aquest tema, em per­meto de recor­dar als seus nom­bro­sos lec­tors les ins­truc­ci­ons cur­sa­des per Felip V als cor­re­gi­dors de Cata­lu­nya reco­ma­nant “el mayor cuy­dado en intro­du­cir la len­gua cas­te­llana con las pro­vi­den­cias más disi­mu­la­das para que se con­siga el efecto sin que se note el cuy­dado”, I, entre mol­tes d’altres, les següents dis­po­si­ci­ons: reial cèdula d’Aran­juez (1768) “para que en todo el Reyno se actue y se enseñe en len­gua cas­te­llana”; decret (1773) obli­gant a dur la comp­ta­bi­li­tat en cas­tellà; reial cèdula (1780) impo­sant la gramàtica cas­te­llana a totes les esco­les; llei del Nota­riat (1862) que obli­gava a redac­tar tots els docu­ments en cas­tellà; reial ordre d’Isa­bel II (1867) dis­po­sant que no siguin adme­ses a la cen­sura les obres dramàtiques exclu­si­va­ment escri­tes en qual­se­vol dels “dia­lec­tes” de les províncies d’Espa­nya; reial decret de Roma­no­nes (1902) que orde­nava que el cate­cisme fos ense­nyat en cas­tellà a les esco­les de Cata­lu­nya, País Valencià, Bale­ars, País Basc i Galícia.

Pel que fa a Cata­lu­nya, tot això –i el que seguí– era un atac radi­cal a un idi­oma usat nor­mal­ment, des de segles, en la vida cul­tu­ral, reli­gi­osa, admi­nis­tra­tiva i política, i davant d’aques­tes pro­ves caldrà adme­tre que el cas­tellà ha actuat històrica­ment com un idi­oma –reco­llint les parau­les de l’edi­to­rial citat– cen­tra­lista, únic, hegemònic, impe­rial i domi­nant.

M’agra­da­ria haver aju­dat una mica els no cata­lans a enten­dre el que passà –a les esco­les no s’ense­nya aquesta “història”– i, per tant, a enten­dre la justícia de la necessària res­tau­ració del català en els àmbits dels quals fou “des­plaçat”.

Total­ment d’acord amb la seva dar­rera frase: “Però és la llen­gua, i no l’Estat, allò que és con­subs­tan­cial amb la vida dels homes”. Tan d’acord, que fa anys dèiem el mateix a Cata­lu­nya, i pel fet de dir-ho molts cata­lans foren impla­ca­ble­ment per­se­guits; avui hem millo­rat, en certa manera: quan recla­mem una cosa tan lògica com la nos­tra llen­gua en els nos­tres mit­jans de comu­ni­cació social –que també són “con­subs­tan­ci­als amb la vida dels homes”– apa­rei­xen sim­ple­ment obs­ta­cles ope­ra­tius, fac­tors con­jun­tu­rals i d’altres eufe­mis­mes idiomàtics que el seu edi­to­rial, pre­ci­sa­ment, denun­cia tan opor­tu­na­ment.

Mol­tes gràcies per l’atenció dedi­cada a aques­tes rat­lles, i una cor­dial salu­tació.