Hipocresia i unitat

La uni­tat ha tor­nat a ser el clam de fons de la Diada d’aquest any. L’han recla­mada, des de dalt, els pre­si­dents d’Òmnium, Xavier Antich, i de l’ANC, Lluís Llach. Ho han fet, també, altres repre­sen­tants d’enti­tats i orga­nit­za­ci­ons i ho han core­jat i aplau­dit, des de la base, dese­nes de milers de ciu­ta­dans des dels car­rers i des de totes les pla­ta­for­mes que recu­llen i trans­me­ten l’opinió pública. Fins aquí la poe­sia. La prosa, que malau­ra­da­ment se sol escriure en paràgrafs de 280 caràcters, és més crua i diu coses dife­rents. Diu que ja no és veri­tat que sor­tim als car­rers sense mirar, ni pre­gun­tar, ni impor­tar-nos quina militància o quins mati­sos ideològics duen al cim les per­so­nes que ens acom­pa­nyen en la rei­vin­di­cació sobi­ra­nista. Diu que ara tot­hom mira de reüll a cada can­to­nada, que cada dis­crepància sem­bla una traïció, que tot­hom duu fil­tres de puresa per jut­jar els altres i que ningú no dubta a mal­par­lar de qui no està tallat pel mateix patró. Diu que cen­te­nars de milers d’inde­pen­den­tis­tes ja no van a les mani­fes­ta­ci­ons perquè no els agra­den els que sí que hi van o els que les con­vo­quen. Diu que s’estan reco­llint els fruits de l’ego­cen­trisme i l’ego­isme que, a Cata­lu­nya, han domi­nat la política inde­pen­den­tista en els dar­rers set anys. I diu, també, que aques­tes xacres no afec­ten només els cap­da­van­ters de les for­ma­ci­ons polítiques i cíviques, sinó tot­hom que s’ha dei­xat endur per les fílies i les fòbies que s’han sobre­po­sat a la causa comuna. Hem con­ver­tit l’1 d’Octu­bre en un mite però n’hem des­après la lliçó prin­ci­pal. I no la tor­na­rem a apren­dre fins que no siguem capaços d’enten­dre que a la taula de la uni­tat hi ha de ser tot­hom que com­par­teixi l’objec­tiu d’una Cata­lu­nya sobi­rana, des de la dreta fins a l’esquerra. I, sobre­tot, que, perquè arribi a ser una con­vicció col·lec­tiva, la uni­tat ha de ser pri­mer una con­vicció indi­vi­dual.