Baralla de guilles

Com el lector ja deu saber, un dia d’aquests la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) dirà si és oportuna l’operació de fusió que el BBVA manté oberta contra el Banc Sabadell, que els primers veuen imminent i els segons, inviable. Passi el que passi quan hagi de passar, a més a més de les tensions inherents a l’oferta d’intercanvi d’accions que el BBVA ha plantejat als tenidors del Sabadell, ambdues entitats s’han enfilat, des de fa mesos, en una disputa publicitària destinada a convèncer l’opinió pública –sobretot l’opinió pública dels respectius clients– sobre quina de les dues posicions és preferible. El BBVA basa la seva campanya en una sèrie d’espots en què uns suposats accionistes d’aquest banc i uns altres del Sabadell deixen anar una bateria de vaguetats i d’obvietats mal embolicades amb un deix de resignació davant del fet consumat de la concentració bancària, a la qual pretesament ens obliga el progrés. Els anuncis del Sabadell, en canvi, apel·len a la lliure competència i a la llibertat dels usuaris per escollir sense deixar-se entabanar. Si tot el combat es limités a les cordes d’aquest quadrilàter propagandístic, no hi ha cap mena de dubte que els publicistes del Banc Sabadell aconseguirien que el peix petit s’escapés de la gola del gros, i potser és aquesta percepció la que permet al president sabadellenc, Josep Oliu, de presumir anticipadament de victòria. Però el Sabadell d’avui no és el que van fundar 127 empresaris i professionals d’aquella ciutat el 1881, ni el BBVA és el que va posar en marxa la Junta de Comerç de Bilbao el 1850. Tothom sap què és i com actua un banc del segle XXI, i no cal que hi afegim qualificacions redundants per recordar que el que s’hagi de decidir es farà des dels despatxos de les corporacions financeres que posseeixen els principals paquets de les respectives accions: no és cap altra cosa que una baralla de guilles.