Biafra ens estima

Com és sabut, aquest any les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada es van con­vo­car a Bar­ce­lona, Lleida, Girona, Tar­ra­gona i Tor­tosa. En molts altres punts del país, però, es van fer també actes fes­tius, rei­vin­di­ca­tius i cul­tu­rals, en què van pas­sar coses bones, dolen­tes, anecdòtiques o de fons, que, com és lògic, van que­dar eclip­sa­des per les cober­tu­res prin­ci­pals dels mit­jans sobre l’Onze de Setem­bre. A Vic, per exem­ple, el grup espa­nyo­lista Unión de Bri­ga­das va robar l’este­lada gegant pen­jada a la plaça Major i en van difon­dre l’acció a les xar­xes. L’auto­ria del furt de l’este­lada cor­res­pon a uns ultres covards que no donen la cara en un vídeo. Sig­nen amb el logo d’unes mans coro­na­des amb pun­xes al cos­tat d’una adreça de cor­reu electrònic i diuen que fan ope­ra­ci­ons de “neteja”. No merei­xen més atenció. En canvi, em des­per­ten gran sim­pa­tia els veïns viga­tans ori­gi­na­ris de la nació afri­cana de Bia­fra que van ser en l’ofrena flo­ral a Bac de Roda. Vells cone­guts de la causa cata­lana, els hem vist, també enguany, al Fos­sar de les More­res. A Vic, vaig salu­dar-los per cons­ta­tar com, mal­grat els desen­ganys, la Diada con­ti­nua reu­nint arreu grups hete­ro­ge­nis, atrets per la nos­tra cata­la­ni­tat.

El 10 de setem­bre a la tarda, a prop de l’ajun­ta­ment de Vic, vaig tenir un breu diàleg amb els acti­vis­tes de Bia­fra. Un d’ells duia una samar­reta que ager­mana la ban­dera de Bia­fra i la qua­dri­bar­rada amb l’estel blau. Un altre home, en Timothy, em va expli­car que recla­men la inde­pendència sepa­rats de Nigèria per viure en pau. Bia­fra exis­tia abans, si bé amb la des­co­lo­nit­zació britànica “ho van bar­re­jar tot”. La República de Bia­fra es va inde­pen­dit­zar el 30 de maig del 1967, però en una guerra cru­enta els nige­ri­ans la van dis­sol­dre el 1970. “Només volem la nos­tra terra”, expo­sava en Timothy dei­xant clara l’amis­tat amb Cata­lu­nya.

La comi­tiva encapçalada per l’alcalde Albert Cas­tells (Junts) va fer una pri­mera parada per dipo­si­tar roses gro­gues a l’escul­tura a Bac de Roda i, tot seguit, l’ofrena a la ram­bla de les Dava­lla­des. Com és habi­tual, la par­ti­ci­pació va ser trans­ver­sal, amb una cor­rua d’enti­tats espor­ti­ves, cul­tu­rals, ONG, sin­di­cats, par­tits i ins­ti­tu­ci­ons: el movi­ment LGTBI, el movi­ment trans, l’Agru­pació de Sords, el Patro­nat d’Estu­dis Oso­nencs, la uni­ver­si­tat i molts més que no tinc espai per citar. El PSC i ERC van rebre xiu­lets. Més soro­llo­sos els diri­gits a ERC, tot i que, alhora, aplau­di­ments tímids d’algun mili­tant.

Els actes es van cloure amb una con­ferència a l’ajun­ta­ment de la his­to­ri­a­dora eivis­senca Fanny Tur, que va enllaçar la “Cata­lu­nya con­ti­nen­tal” i la “Cata­lu­nya insu­lar” (Bale­ars). “L’Onze de Setem­bre no és la com­me­mo­ració de cap der­rota, és el prin­cipi d’una resistència”, va dir solemne picant l’ullet a l’1 d’octu­bre. L’escol­ta­ven els com­panys de Bia­fra, muts i res­pec­tu­o­sos fins al final, quan el públic va can­tar dem­peus Els sega­dors. Ja sabem prou que avui el món no ens mira. Però és bonic i simp­tomàtic que un poble indígena, car­re­gat de raons com nosal­tres, estimi el nos­tre anhel naci­o­nal.