Dies i congressos

No hi ha setem­bre sense tar­dor política­ment deci­siva, en part, perquè l’absència de majo­ries obliga a pac­tar els res­pec­tius pres­su­pos­tos, o a pror­ro­gar-los amb el des­gast que implica per als governs. Aquesta ho serà, tot i que després a les pri­ma­ve­res i els estius es con­vo­quen elec­ci­ons, moci­ons de cen­sura o amnis­ties. Bona part dels par­tits con­vo­quen con­gres­sos per rede­fi­nir-se i enca­val­ca­ran ide­o­lo­gies de fons i nous lide­rat­ges, amb deci­si­ons imme­di­a­tes sobre immi­gració, mul­ti­rein­ci­dents o Veneçuela, que els obliga a pren­dre posició i dife­ren­ciar-se a curt ter­mini. I en això estem. Aquest cap de set­mana s’ha des­bros­sat ja el camí de Colau més enllà de Bar­ce­lona per lide­rar els comuns, de moment amb la fórmula dels últims anys de crítica i suport incon­di­ci­o­nal alhora al PSC. La con­vulsa ERC s’ha donat més temps i avala els governs soci­a­lis­tes fins que cai­guin de madurs, segu­ra­ment perquè cica­trit­zar les feri­des que dei­xarà la dava­llada elec­to­ral, l’allu­nya­ment de la seva base i el congrés la dei­xarà prou alli­sada. Junts, també, per cons­truir-se com a alter­na­tiva –ja té lide­ratge– men­tre el Cons­ti­tu­ci­o­nal i Europa no deci­dei­xen sobre l’amnis­tia. Anirà flir­te­jant si recu­pera libe­ra­lisme de CDC o el front patriòtic i resis­tent. La CUP deci­deix dis­sabte si redu­eix l’assem­ble­a­risme o segueix amb el seu sis­tema més local. Només el PSC evita el debat extern, enfei­nat gover­nant les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons. Té marge, tot i que, en un futur, tot allò que gri­nyoli serà res­pon­sa­bi­li­tat seva. La qüestió és si les deci­si­ons diàries aca­ba­ran deri­vant en posi­ci­ons de fer­mesa que blo­que­gin i gene­rin nous comi­cis, com ara el Hard Rock. Men­tres­tant, el govern d’Illa farà llarg camí, perquè la pressió li vindrà més pels incom­pli­ments del PSOE que des del Par­la­ment. Sánchez també el fa, però amb menys pers­pec­tiva, perquè ja li tron­to­lla el suport d’Ábalos i de Junts, tot i que aquests poden tibar la corda però no tren­car-la men­tre no es resol­gui l’amnis­tia, que amb un altre exe­cu­tiu a La Mon­cloa seria història.