Colita a Palafrugell

Entro a l’expo­sició de Colita al Museu del Suro de Pala­fru­gell, i les pri­me­res foto­gra­fies que m’hi trobo són les dels gita­nos del Somor­ros­tro. M’agafa una incòmoda decepció, com si hi hagués alguna cosa, en aque­lla pobresa, en aque­lla mar­gi­na­li­tat fes­tiva mal­grat tot, que ja fos sabuda. Com si ja la tingués vista, o pit­jor encara: com si una injustícia cone­guda fos menys injusta. Faig la pri­mera volta amb aquest sen­ti­ment de culpa: hi ha els cam­pa­ments gita­nos, la Bar­ce­lona guapa i la dels subur­bis, les mani­fes­ta­ci­ons de la Tran­sició, els gags visu­als típics dels setanta (uns nuvis pas­se­jant per un cemen­tiri, una recta senyora pas­sant per davant de l’anunci d’uns sos­te­ni­dors), i els retrats de la gent famosa sobre­tot, que és allà on més m’enca­llo, on més em costa tra­ves­sar la imatge, perquè si no fos pel nom, què m’interes­sa­ria d’aquesta per­sona, es digui Ser­rat, Ocaña o García Márquez, que no tin­gui, per exem­ple, una pagesa que estén la roba a Jerez de la Fron­tera? Ens costa mirar bé, i Colita en sap. De tant freqüentar-li les foto­gra­fies, pen­sem que tenim al davant un plat casolà, que estem fulle­jant el mateix àlbum de records una vegada i una altra; que hi haurà això i allò, tot el que ja teníem, sense pen­sar-hi gaire, sense que ens toqui gaire. Faig la pri­mera volta, doncs, en aquest estat tirant a som­no­lent. I lla­vors m’aturo. Me n’havia ado­nat mai, que per dir unes gita­nes n’hi hagués prou de mos­trar la pinça amb què es lli­guen els cabells tres dones d’esquena? O que la barra de pa que tra­gina el pillet que corre cap a la càmera és gai­rebé més llarga que ell mateix, perquè d’aquest pa sol es deu ali­men­tar una família sen­cera? O que a Gil de Biedma, sem­pre tocat i posat, se li podia esca­par una expressió de feli­ci­tat tan incon­te­ni­ble i joiosa com la que li surt quan uns gos­sos juga­ners li sal­ten al damunt a la gan­dula? A l’entrada de l’expo­sició, hi ha un text de la mateixa Colita, que va morir abans de poder veure-la mun­tada, on diu que, després de més de qua­ranta anys de pro­fessió, va deci­dir pen­jar la càmera perquè “en l’actu­a­li­tat ja no hi ha res ni ningú que em posi calenta”, a menys, afe­geix, que pogués fer un “magnífic repor­tatge sobre ban­quers tan­cats a la presó”. És l’única imatge que hi falta. La resta és pura vida.