Cándido Méndez, caspa

Els grans sin­di­cats espa­nyols por­ten cas­po­sos una colla d’anys i n’han fet repe­ti­des i vari­a­des exhi­bi­ci­ons. La seva és una caspa espe­cial i resis­tent, que va a més, i que no s’acon­se­guei­xen treure’s del cim perquè no fan gaire res per treure-se-la. L’han mani­fes­tat en dife­rents ico­no­gra­fies. Ara ha estat Cándido Méndez qui se l’ha espol­sat sense mirar prim i sense esper­ru­car-se veient què ni qui emblan­qui­nava. Pot­ser sí que comença a ser hora de regu­lar la difusió del que surt i el que no surt de la boqueta de pinyo­net de tant gerro xinès com ha gene­rat la recon­sa­grada tran­sició. Méndez no és cap geni ni cap llu­me­nera. Molt vul­gar i repe­tit. Està en línia i con­cor­dança amb tota la geron­tocràcia soci­a­lista que venera la idea que del gat l’únic que importa és que agafi rates. Per això el sin­di­ca­lista espa­nyol està con­tra la llei d’amnis­tia i con­tra el finançament sin­gu­lar de Cata­lu­nya o el que sigui que hagin pac­tat PSC i ERC. Fins aquí, el que deia, vul­ga­ri­tat. Però Cándido Méndez, com a bon sin­di­ca­lista, té idees pròpies i ben tre­ba­lla­des. No impro­visa, no. Vol recu­pe­rar la mili, el ser­vei mili­tar obli­ga­tori, com una manera de “repas­sar els trets que ens unei­xen a tots els espa­nyols”, perquè Méndez està pre­o­cu­pat. Con­si­dera l’home que “s’està pro­duint una esfi­la­gar­sada de la iden­ti­tat naci­o­nal”. Valga’m déu, la creu i el fus­ter que la feu, que diria l’àvia Neus. Cándido Méndez, la caspa amb un toc de moder­ni­tat! Vol mili paritària. Dones i homes.