No et crec, Junqueras

Ni amb fum de saba­tots empas­saré el que has expli­cat a la pre­sen­tació de la can­di­da­tura. Gri­paus no, gràcies. És evi­dent que uns dolents dolen­tots (en tots els sen­tits de la paraula) varen orga­nit­zar una estruc­tura B que fun­ci­o­nava amb plan­te­ja­ments B. En alguns casos es feia a cara des­co­berta, com quan a l’Alfred Bosch, que s’havia gua­nyat en primàries l’estampa d’alcal­da­ble, l’hi vàreu fer can­viar per la de con­se­ller d’Exte­ri­ors. Us vàreu posar al cap que el cognom Mara­gall tiba­ria més vots i la B es va men­jar la A. Canvi d’estam­pe­tes i a córrer! En casos com l’Alz­hei­mer, els mari­ac­his o el ninot del pont, neces­sitàveu pas­sa­mun­ta­nyes. Que els dolents dolen­tots eren els de sota teu, Marta Rovira inclosa, i que a tu des de la presó et podia resul­tar com­pli­cat posar-los a rega, m’ho podria creure, Oriol. Però, un cop en vas sor­tir, ara fa tres anys, els dolents dolen­tots varen con­ti­nuar fent de B al teu cla­tell i tu a la lluna? Tres anys als núvols? I un cop vas saber-ho, per què no actu­a­ves con­tra els dolents dolen­tots en lloc d’abraçar-t’hi un dia sí i l’altre també? El que et deia, Oriol. Ni amb fum de saba­tots crec que t’ha fet pas­sar ver­go­nya la B, ni tota aquesta xeri­nola del sen­ti­ment legítim d’indig­nació que dius voler con­ver­tir en motor de canvi i de reno­vació i en un foc que ho renovi tot. Pots dir missa. No et crec. Si de veri­tat no en fos­sis part, la ver­go­nya de la incom­petència que hau­ries demos­trat et por­ta­ria a la jubi­lació voluntària.