Vells i fràgils

Fa anys que l’espe­rança de vida va en aug­ment. Un repor­tatge d’aquest diari sobre la fra­gi­li­tat de la vellesa apun­tava que a Cata­lu­nya les per­so­nes de més de 65 anys ja som 1,5 mili­ons, una ter­cera part de les quals estan en risc: pato­lo­gies, dependència, etc. Hi ha una sèrie d’este­re­o­tips nega­tius sobre la gent gran i la llista és molt llarga: malal­tia, dete­ri­o­ració men­tal, inu­ti­li­tat, aïlla­ment, pobresa, depressió, menys­preu labo­ral... No podem ser grans sinó per força, però la immensa majo­ria hi volem arri­bar i gau­dir-ne fins que el cos digui prou. La qüestió és en qui­nes con­di­ci­ons. La soci­e­tat no està pre­pa­rada per aten­dre la massa ingent de jubi­lats que no poden aspi­rar ni a anar a l’Imserso i que reque­rei­xen tota mena d’aten­ci­ons. Ens van fer pen­sar que arri­baríem a l’estat del benes­tar però només anem fent pas­sos enrere. Quan una per­sona reque­reix ingrés hos­pi­ta­lari, la pri­mera difi­cul­tat que troba és poder acce­dir a un cen­tre públic (l’oferta de pla­ces és molt limi­tada), ja que en un de pri­vat li cos­tarà força més de 2.000 euros al mes. Si neces­sita atenció domi­ciliària haurà de tenir un informe del metge i el vis­ti­plau d’uns ser­veis soci­als des­bor­dats; i en funció del grau de dependència podrà acce­dir a empre­ses de ser­veis públics com ara Sumar, que ges­ti­ona, entre altres, per­so­nal que atén a domi­cili. Per obte­nir assistència a casa es pot con­trac­tar a través de les mol­tes empre­ses que s’hi dedi­quen –la vellesa és un gran negoci– i costa entre 1.700 i 2.000 euros al mes, amb el benentès que l’habi­tatge i el men­jar van a càrrec de la part con­trac­tant, i que l’assis­tent ha de fer festa els caps de set­mana. En el cas de gent mono­pa­ren­tal, estem davant d’un greu i car pro­blema. Amb pen­si­ons que sovint no arri­ben als 1.000 euros, ja em diran com s’ho ha de fer una per­sona sola per rebre una atenció digna, quan ésser atès a casa repre­senta un gran estalvi per a les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. Hi ha molts aspec­tes més a trac­tar, com ara les aju­des a la dependència que no aca­ben d’arri­bar mai, les medi­ci­nes i com­ple­ments que entren pel sis­tema de Salut i les que no; els casos de mal­trac­ta­ment geron­tològic i un llarg etcètera. A Cata­lu­nya som un 20% de la població i s’ha d’exi­gir una millor atenció pública.