Un ‘like’ no és un amic

Fins que vaig tenir casa pròpia, la dels pares va ser el lloc habi­tual on ens trobàvem el grup d’amics de cada moment. Si neces­sitàvem un sos­tre, tot­hom sabia que allà seria ben aco­llit. Els tre­balls en grup de l’escola es rubri­ca­ven en aquell men­ja­dor de quinze metres qua­drats del barri de Llefià, i ja a la uni­ver­si­tat, amb uns quants com­panys de car­rera, vam arri­bar a ocu­par una nit sen­cera aquell mateix espai perquè ima­gino que per culpa del caràcter aco­lli­dor del bar de la facul­tat ens havíem ador­mit amb alguna tasca col·lec­tiva. El pare i la mare des­can­sa­ven paret amb paret, i tot i que suposo que en algun moment se’ls va pas­sar pel cap tru­car a una empresa anti­o­cu­pes, mai hi van posar tra­ves. Amb el temps vaig enten­dre que aque­lla mania de la mare perquè les meves amis­tats desem­bar­ques­sin gai­rebé sem­pre a casa for­mava part d’una estratègia per saber, sense inter­ferències pel mig, amb qui em rela­ci­o­nava amb freqüència. Més tard l’apli­ca­ria fil per randa amb la meva ger­mana. Com ja se sap que si el pare és músic el fill és balla­dor, miro d’implan­tar la mateixa tàctica amb els meus des­cen­dents. Resulta, però, que per donar cabuda a tota la gent a la qual ells col·loquen l’eti­queta d’amics hau­ria de llo­gar abans la serra de Coll­se­rola. Només neces­si­ten pen­jar una foto­gra­fia o un vídeo en una xarxa social, inter­can­viar un like i qua­tre parau­les amb l’altre, i ja ho tindríem: un nou amic o amiga a la seva vida, segons el seu cri­teri. Con­fio que a poc a poc ani­ran des­co­brint que les xar­xes d’amics no són infi­ni­tes, que només qua­li­fi­caràs algú d’amic o amiga quan sen­tis que tenir-lo a la teva vida és un pri­vi­legi, quan redis­se­nyi el teu estat d’ànim per crear-te espais aco­lli­dors, quan triï sor­tir amb tu per la porta d’emergència o quan odiï els teus exs al mateix temps que tu. I amb aquests, no cal un like per saber que sem­pre hi són.