Les cases d’en ‘Noni’

A l’escala de ferro, d’un color roig anglès, que a ulls no ente­sos pot sem­blar una estruc­tura pròpia de la sala de màqui­nes del Tita­nic, amb un ull de bou a la paret que encara ho fa tot més nàutic però que en rea­li­tat és una peça d’arte­sa­nia, “la joia de la corona”, la mai­nada s’hi enfi­lava per fer-hi repre­sen­ta­ci­ons tea­trals o reci­tar-hi el vers de Nadal. Ara, la mare, la banyo­lina Roser Jua­nola (1949), hi fa esti­ra­ments. Peda­goga de l’art i catedràtica d’art i edu­cació de la UdG, era del cer­cle d’íntims de l’arqui­tecte Jeroni Noni Moner (1940-2021). El sogre tenia uns ter­renys en un puig indòmit a la car­re­tera del bal­ne­ari ruïnós. Mirant les foto­gra­fies de quan es va cons­truir la casa Mas­grau-Jua­nola, entre el 1971 i el 1972, apa­reix com una for­ti­fi­cació en un solar. Cin­quanta anys després, el puig és ama­ble i la urba­nit­zació ha cres­cut amb har­mo­nia i la casa Mas­grau-Jua­nola, “una aposta valenta d’en Noni” que va saber adap­tar-la al pen­dent, “acom­pa­nyar” l’habi­tatge al des­ni­vell, con­vida càlida­ment a viure-hi. I no només gràcies a l’ama­bi­li­tat de l’amfi­tri­ona d’obrir casa seva a uns foras­ters que, diu­menge, coin­ci­dint amb el ter­cer ani­ver­sari de la mort de Moner, en una ini­ci­a­tiva con­junta entre el Col·legi d’Arqui­tec­tes de la demar­cació de Girona i el Cen­tre d’Estu­dis Comar­cals de Banyo­les ren­dien tri­but a l’arqui­tecte banyolí amb un iti­ne­rari per les seves cases més emblemàtiques. El gust pels detalls, l’apli­cació dels seus estu­dis sobre la masia cata­lana, la com­pli­ci­tat i amis­tat amb els pro­pi­e­ta­ris, tro­bar en el for­migó la capa­ci­tat d’expressió, són alguns dels valors que es van des­ta­car durant la ruta que va començar a la Pes­quera Mala­ge­lada i va con­ti­nuar per Casa Caba­llero, la Casa Tei­xi­dor-Bus­tins, la Casa Vila Casas o la Casa Agustí-Soler. Aquesta última, segu­ra­ment una de les més cone­gu­des, en part per la seva situ­ació: davant de l’estany, es fa admi­rar. Després del 1992 se n’hi van cons­truir mol­tes, però fa cin­quanta anys era una teme­ri­tat, el Fis­terra banyolí. L’accés a la casa es fa pas­se­jant i con­tem­plant l’estany per una rampa. A l’inte­rior, el blau de l’aigua hi és omni­pre­sent, a través de les fines­tres, en qual­se­vol racó, des de la ter­rassa. És la con­fluència entre els espais pri­vats i públics, tan pròpia de Moner, sense murs ni por­tals que bar­rin el pas sinó que l’esbor­ren. És una arqui­tec­tura aco­lli­dora, fent de “casa meva, casa vos­tra”.