Crisi també de contractació temporal

La con­trac­tació a través de les empre­ses de tre­ball tem­po­ral (ETT) ha cai­gut al mes de juliol, de manera que ja acu­mula un des­cens del 13% en els set pri­mers mesos de l’any. En època de recessió, és nor­mal que es redu­eixi la con­trac­tació tem­po­ral. Sobre­tot perquè, pre­ci­sa­ment, les ETT són les que absor­bei­xen la demanda pun­tual de feina. Quan fa falta una ampli­ació pun­tual de plan­ti­lla, es recorre a les ETT. Quan hi ha una baixa labo­ral per malal­tia o vacan­ces d’algun tre­ba­lla­dor, les ETT apor­ten el suplent. El pro­blema ara és que, en plena crisi, la política empre­sa­rial és, en gene­ral, cobrir el mínim indis­pen­sa­ble les bai­xes labo­rals. Per tant, la cai­guda de con­trac­tació a través de les ETT indica tant que hi ha menys feina com que les empre­ses ja tenen posat el xip de l’eco­no­mia de guerra o, cosa que és el mateix, l’eco­no­mia de crisi.

La tem­po­ra­li­tat és una de les carac­terísti­ques de la nos­tra eco­no­mia. Algú diria, fins i tot, que és un dels nos­tres mals endèmics. Tenim un sis­tema econòmic basat en l’ocu­pació de baixa qua­li­tat; per això la reducció en sec­tors com la cons­trucció i els ser­veis reper­cu­teix direc­ta­ment en el més feble: el tre­ba­lla­dor con­trac­tat tem­po­ral. Que els hotels i els res­tau­rants no omplin aquest estiu com s’espe­ra­ven ja ha tin­gut aquest efecte gai­rebé pre­ven­tiu. No s’ha con­trac­tat gent que altres estius sí que havien sigut neces­sa­ris. En con­cret, els tipus de con­trac­tes que més han cai­gut són el de per obra i ser­vei deter­mi­nat, i l’even­tual, per cir­cumstàncies de la pro­ducció.

La pre­o­cu­pació per les con­seqüències de la crisi està més que jus­ti­fi­cada. Els pri­mers indi­ca­dors són pit­jors que les pre­vi­si­ons. Si es pen­sava que l’estiu per­me­tria endar­re­rir fins al setem­bre la cru­esa de la nova situ­ació econòmica, s’estava en un error. Ni la con­trac­tació hote­lera o de res­tau­ració no ha aguan­tat. I el que és pit­jor és que durant els anys de bonança no hem sigut capaços de cons­truir alguna cosa amb més valor afe­git. La con­trac­tació tem­po­ral no és més que la punta de l’ice­berg d’una eco­no­mia basada en els sec­tors que més nota­ran la crisi. Els pre­sa­gis són real­ment pes­si­mis­tes.