Violència al metro

Un des­plaçament en metro en aque­lles hores en què els vagons van força atapeïts però encara no ha arri­bat el moment en què els pas­sat­gers se sen­ti­ran com sar­di­nes enmig d’una llauna. En una de les esta­ci­ons pugen dos joves, home i dona, que es des­pla­cen ple­gats. Podrien ser pare­lla però és difícil ende­vi­nar-ho perquè no són pre­ci­sa­ment magar­ru­fes, el que es rega­len. Més aviat, ell deixa anar un enfi­lall d’insults i ame­na­ces, men­tre ella, cada tres o qua­tre bar­ba­ri­tats, es va fent més petita. Ell crida, li importa un rave sen­tir-se obser­vat. Ella res­pon amb un fil de veu cada cop més feble. Ell li diu que, si s’escau, li traurà els ulls al germà d’ella i li recorda, per dei­xar clar fins on pot arri­bar, que no li té por a la presó. Els crits se sen­ten a uns quants metres d’on té lloc la deplo­ra­ble escena. Els pas­sat­gers apar­ten per un ins­tant la vista del mòbil –cada cop és més difícil tro­bar algú que no dugui el dis­po­si­tiu a la mà– però s’ho miren de reüll i tor­nen al seu món. S’ensuma la por a aquell ener­gu­men i ningú no mou un dit. Entre tots els viat­gers no deu ser tan difícil parar-li els peus, però a veure qui és el valent que fa el pri­mer pas, no sigui que després regni la inso­li­da­ri­tat entre la resta. Un senyor agafa el telèfon i marca un número al teclat. Per un moment sem­bla que denun­ciarà la situ­ació i dema­narà ajuda, però res més lluny de la rea­li­tat. Té una con­versa desen­fa­dada amb algú. Sem­bla que el pro­ta­go­nista de l’acció ja ha vomi­tat tot el que guar­dava dins i calla durant uns minuts. Tres para­des més tard aban­do­nen el vagó. En aquest temps no ha pas­sat per allà el per­so­nal de segu­re­tat. Pre­gun­tat més tard per aquesta qüestió, un tre­ba­lla­dor del metro aporta una pos­si­ble via d’ajuda: allu­nyeu-vos de l’agres­sor i, on no us vegi, feu ser­vir l’intèrfon per avi­sar el con­duc­tor, que al seu torn dema­narà ajuda. En pre­nem nota!