El batalló de monedes

En un bar d’aquests que t’hi atures a mitja tarda a fer un cafè o un refresc, les taules estan força plenes i l’ambient és un pèl eixordador. La fressa que embolcalla aquell espai dificulta sentir qualsevol so que provingui de més enllà del metre que separa qui comparteix taula i diàleg. Tot allà repeteix els patrons de qualsevol bar o cafeteria d’un barri poblat on moltes mares i algun pare espremen el temps fins que arriba l’hora de recollir la canalla de les extraescolars. De cop, una música perfectament distingible que s’acompanya del clin-clin-clin tan característic d’un batalló de monedes que cauen i xoquen entre elles concentren l’atenció de tota la sala: algú acaba de guanyar el premi gros a la màquina escurabutxaques. Allà, exposat a la mirada de tothom, l’home observa l’animalada de monedes que s’escapen de l’interior d’aquell aparell. A poc a poc, com si cada dia de la seva vida repetís l’experiència, les va recollint sense veure’s assaltat pels nervis. Fins i tot demostra anar preparat per a l’ocasió, quan treu de la butxaca alguna bossa on dipositar-les. Ara ja és inevitable observar-lo, ni que sigui de reüll. Quan tothom pensa que marxarà exuberant amb el seu premi, sorprèn situant-se de nou davant la màquina i començant de zero amb aquell moviment que el converteix en un autèntic robot. L’amo del bar comenta amb uns clients que aquell senyor de tant en tant s’emporta el premi gros, però que al llarg de la setmana perd molt més del que guanya. La seva ment reposa en una habitació fosca i estreta que ell percep acollidora i il·luminada. És molt difícil saber en quin moment va passar de provar un dia sort amb aquella moneda que li van tornar amb el canvi de l’esmorzar a estar enganxat com un heroïnòman davant aquella màquina. Saber en quin moment va perdre la partida, sense camí de retorn.