Promeses entre cartrons

No hi ha vida digna sense un sos­tre que t’aca­roni. Ho saben sobre­tot les per­so­nes que han per­dut el seu pis o que viuen sota l’amenaça del des­no­na­ment, i ho saben molt espe­ci­al­ment aque­lles que d’un dia per un altre, sense avís previ, sense cap senyal d’alerta, van veure com la seva vida feia un gir tan radi­cal que de cop es van des­co­brir dor­mint sota un pont o des­per­tant-se sobre un banc. Un aco­mi­a­da­ment de la feina, una pèrdua irre­pa­ra­ble, un divorci sob­tat, una depressió sobre­vin­guda... una llista de situ­a­ci­ons inhe­rents a l’espècie humana que poden estron­car la vida de qual­se­vol, també la de qui escriu aquest arti­cle o la d’aquell que el lle­geix. De la mateixa manera que no hi pot haver pro­jecte de vida sense una llar on refu­giar-se, tam­poc s’hau­ria de pri­var algú d’un sos­tre perquè aquesta per­sona no té forma hon­rada de pagar-lo. Recent­ment he pogut obser­var el ros­tre radi­ant d’una per­sona que fa uns anys va caure en l’abisme econòmic i dar­rere va venir un ter­ratrèmol emo­ci­o­nal tan devas­ta­dor que el va fer miques. Ara, però, la seva cara és la d’una per­sona cofoia que ha fet les paus amb la vida i que no se n’hau­ria sor­tit sense l’ajuda rebuda. Quan a l’horitzó comença a visu­a­lit­zar les por­tes de la vellesa, té per fi un sos­tre que l’aixo­pluga i pel qual paga un llo­guer social. La situ­ació de l’habi­tatge és molt dramàtica i sem­bla que no vam apren­dre la lliçó. Per reblar el clau i con­ver­tir l’incendi actual en un autèntic infern, aquesta set­mana hem sabut que un alt tri­bu­nal ha tom­bat l’arti­cle de la llei cata­lana que obliga a ofe­rir un des­no­na­ment social abans de pro­ce­dir al des­no­na­ment. Cada pas que es fa a favor de la dig­ni­tat dels més des­fa­vo­rits és automàtica­ment aixa­fat per les urpes del capi­ta­lisme més atroç. Men­tres­tant, es van acu­mu­lant pro­me­ses de pisos soci­als que es per­den entre els car­trons de qui dorm al car­rer.