Veritat, política i reparació

Han pas­sat tres dies des que l’Imma Puig Antich, la Montse, la Carme i la Merçona van tor­nar de Madrid amb un docu­ment ofi­cial sota el braç on diu que el seu germà Sal­va­dor va ser víctima de per­se­cució política i que el seu cas s’ins­criu de ple en la llei de memòria democràtica, que declara nuls els pro­ces­sos que van vul­ne­rar les més ele­men­tals garan­ties a un judici just.

Han pas­sat tres dies i en Sal­va­dor con­ti­nua allí dalt, sota un cel de llum, al mur de Vall­carca on el va pin­tar el magnífic Roc Black­block, al cos­tat d’un text concís, diàfan, acla­ri­dor, com un cop de puny: “Va ser l’Estat.” Efec­ti­va­ment, tots els que par­len de l’“assas­si­nat” del Sal­va­dor s’equi­vo­quen, va ser pit­jor que un vul­gar homi­cidi dolós, va ser un crim d’estat.

Això de l’Estat és una cosa com­plexa. Hi ha una tendència a iden­ti­fi­car aquesta forma política de nom difús amb el par­tit de torn que ocupa tem­po­ral­ment el govern per fer apro­var qua­tre lleis. És un error, un estat és molt més que un gra­pat de polítics o, en el cas d’Espa­nya, molt més que el dic­ta­dor de torn col­pe­jant amb el cep­tre o el monarca lluint corona: és un entra­mat d’estruc­tu­res, fal­ques del poder, famílies d’into­ca­bles, con­fluència d’interes­sos, niu de pri­vi­le­gis arre­lats en el temps del temps, comp­tes cor­rents que han de créixer dins i fora la pàtria. La pàtria, sobre­tot, la pàtria.

El docu­ment que reha­bi­lita la figura de Sal­va­dor Puig Antich porta l’encapçala­ment del Govern d’Espa­nya i la rúbrica, al peu, del minis­tre de Política Ter­ri­to­rial i Memòria Democràtica, Víctor Tor­res. És un acte de govern, fruit d’una decisió política d’apro­var i apli­car una llei. És d’importància capi­tal que la mateixa ins­ti­tució de govern que el 1974 va donar con­for­mi­tat a la sentència con­dem­natòria de Puig Antich, orde­nant la seva exe­cució al gar­rot, esmeni avui la plana en un acte de cons­tricció i de reco­nei­xe­ment del mal cau­sat. Una decisió política en cor­re­geix una altra de gravíssima i irre­ver­si­ble. Mal repa­rat i sen­ti­ment d’íntima satis­facció per a l’Imma, la Montse, la Carme i la Merçona després de mig segle de pati­ment.

Cal, però, no obli­dar les coses. La pri­mera és que un altre govern del PSOE també va deci­dir fer política el 2005 amb un decret en què con­de­co­rava el poli­cia mort durant la detenció del Sal­va­dor, Fran­cisco Ánguas, i donant-li cate­go­ria de víctima del ter­ro­risme. El decret va ser publi­cat al BOE però mai es va comu­ni­car a la família del difunt.

La família Puig sí que va ser con­vo­cada aquest dime­cres pel minis­tre Tor­res a un acte públic de repa­ració. I van anar a Madrid com hi havien anat anys abans bus­cant justícia, la que només poden donar els tri­bu­nals amb les seves reso­lu­ci­ons. Fins a dues vega­des van anar al Tri­bu­nal Suprem dema­nant revi­sar el cas del Sal­va­dor i en van tor­nar amb les mans bui­des i el cor encon­git, perquè l’Estat, quan s’enroca, es car­gola i col­peja, és dur, molt dur.

Vall­carca és molt lluny del poder, de Madrid, de la política i de la mala justícia. Al mateix mur amb la imatge del Sal­va­dor hi ha escrita una altra frase que se li atri­bu­eix: “Digue’ls que con­tinuïn llui­tant.” Per això, mal­grat el que facin jut­ges o polítics, rebin moi­xai­nes o pun­ta­des de peu, dues valen­tes, la Merçona i la Carme Puig, vola­ran demà a Galícia per par­ti­ci­par en un acte sobre la pena de mort. Sí, la seva lluita con­ti­nua.