Places malaguanyades

Ara s’han cons­tituït uns Amics de la Plaça de Cata­lu­nya… Si volen tre­ba­llar, no els fal­tarà feina. Perquè la plaça de Cata­lu­nya ha estat, és i serà un dels indrets més cri­ti­cats de Bar­ce­lona.

Ja es va cri­ti­car quan es va fer tan gran. Els bar­ce­lo­nins s’havien acos­tu­mat a una ciu­tat prem­sada entre mura­lles, amb pla­ces peti­tes i car­rers estrets. Pen­sar que, en aquell ermot, no s’hi havia d’edi­fi­car cap casa era una dis­bauxa.

Es va cri­ti­car la pri­mera urba­nit­zació, es va cri­ti­car la segona. “A la plaça de Cata­lu­nya tot resulta des­pro­por­ci­o­nat, mesquí, petit” –escri­via Lluís Cap­de­vila l’any 1926. “Tant és així, que ens fa l’efecte que les fonts, les esca­les, els arbrets i les esta­tu­e­tes, els posà l’ajun­ta­ment no per ornar la plaça sinó perquè hi juguin les cri­a­tu­res. De nit, quan els infants ja són a dor­mir, uns urbans deuen des­mun­tar tot això: arbres, estàtues, fonts, etc., i ho deuen guar­dar ens uns magat­zems mis­te­ri­o­sos fins a l’endemà al matí. No és pos­si­ble que tot això sigui posat seri­o­sa­ment a la plaça de Cata­lu­nya.” La bro­meta contínua sobre la plaça està lli­gada a les modi­fi­ca­ci­ons, remo­di­fi­ca­ci­ons i con­tra­mo­di­fi­ca­ci­ons que, en no gai­res anys, també han estat contínues. Podríem dir que la plaça de Cata­lu­nya és allò que no és, o sigui un fer-se. Tot i que és una plaça moderna, cada nova gene­ració troba que la plaça de Cata­lu­nya no li agrada o no li ser­veix. No és una plaça adulta i madu­rada. Per això, segu­ra­ment, els infants i els vells són els qui hi encai­xen millor. Josep Pla ha denun­ciat amb raó que hi manca un edi­fici impor­tant, que és allò que jus­ti­fica en l’urba­nisme euro­peu un espai d’aire ano­me­nat plaça. “Sense un edi­fici d’una certa qua­li­tat i majes­tat, ja hi poden anar posant estàtues, jar­di­nets, cami­nets radi­als, balus­tra­des… No fareu res.”

Els bar­ce­lo­nins de l’època moderna no hem sabut cons­truir cap plaça. L’única que és una obra cohe­rent és la plaça Reial. La majo­ria han que­dat a mig fer, perpètua­ment des­ga­ve­lla­des, i han sofert suc­ces­sius pegats, els pit­jors dels quals són els que tenen pre­ten­si­ons estètiques. De la plaça de les Glòries Cata­la­nes, no cal par­lar-ne. Dia­go­nal amunt, la plaça de Fran­cesc Macià és una ver­go­nya: després de tenir mitja plaça amb edi­fi­cis de façana còncava, es per­met que, a l’altre cos­tat del cer­cle s’hi alcin edi­fi­cis amb façana con­vexa. ¿I què ha pas­sat amb la plaça de la Uni­ver­si­tat, de la qual la Uni­ver­si­tat queda al marge? No hau­ria estat pos­si­ble cons­truir una plaça pre­si­dida real­ment, i ínte­gra­ment, per la façana uni­ver­sitària? I la plaça de Les­seps? i la de Tetuan? ¿I la plaça de Mara­gall, i tan­tes altres que són sim­ples con­fluències de vies auto­mo­bilísti­ques però no tenen l’ordre ni l’aplom ni la noblesa arqui­tectònica d’una plaça de debò? I què me’n dieu de l’esguer­rada “plaça” davant de la nova estació de Sants?

Entre tan­tes pla­ces frus­tra­des, la de Cata­lu­nya té, però, un valor únic: és un cen­tre d’atracció. És a la plaça de Cata­lu­nya on l’emi­grant “pren pos­sessió” de Bar­ce­lona. Llàstima que no hi hagi aquí un històric i solemne edi­fici… el del Par­la­ment de Cata­lu­nya, per exem­ple. En comp­tes d’una plaça tan bancària, telefònica i magat­zemística seria desit­ja­ble una plaça de Cata­lu­nya més ins­ti­tu­ci­o­nal.