Mirades
El llarg camí artístic de La Fundició
“Es pot ser mecenes sense ser ric en diners, sinó ric en voluntat de potenciar les arts”, assegura el catedràtic de belles arts i artista Àlex Nogué en la col·laboració que fa en el catàleg de l’exposició La Fundició (1993-2024), que s’inaugurarà el dia 9 d’aquest mes al Museu Etnològic del Montseny-La Gabella, a Arbúcies. Una exposició que es podrà veure fins al 15 de desembre. S’hi exposaran les obres que des del 1993 els membres de La Fundició han encarregat a diversos artistes i que inicialment es podien considerar obres úniques, perquè, després de fer-ne una peça per a cada integrant de La Fundició, el motllo es trencava. Actualment és el mateix autor qui decideix el sistema per obtenir una còpia o una versió de la peça original per a cadascun dels associats.
La Fundició és un projecte d’un col·lectiu de ciutadans per potenciar l’art. Tot va començar a causa del “fort impacte emocional” que li va causar “aquell petit Espirall, una escultura de Fidel Aguilar”, explica el fotògraf Josep M. Oliveras, president de La Fundició. Aquella petita escultura li va inspirar una idea: convidar una colla d’amics a participar del plaer de compartir una obra d’art que anualment encarregarien a un artista diferent. I així va ser. Van començar deu persones, que cada desembre es trobaven i vivien “la sorpresa de descobrir any rere any un nou treball, creat expressament per a l’ocasió”.
Amb els anys, explica l’Oli, han format una col·lecció d’una vuitantena de peces originals, dues de les quals van decidir que es podrien ubicar en dos espais de la ciutat de Girona. Les triades van ser Infinit, de Mim Juncà, situada el 2003 al damunt d’una plataforma sobre el riu Galligants, i La Lectura, el 2017, una obra d’Àlex Nogué situada davant per davant de la biblioteca Carles Rahola, que s’ha convertit, al marge de l’escultura, en espai de socialització.
Els nou components actuals de La Fundició, que paguen de la seva butxaca l’obra, són l’odontòleg Pere Siqués; els arxivers Pep Casas i Joan Boadas, aquest darrer, cronista oficial de la ciutat de Girona; l’advocat Jesús Sánchez; l’arqueòleg Manel Rueda, director general de Patrimoni Cultural, antic director de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i exdirector del Museu d’Art de Girona; l’historiador i empresari Joan Plana; Joan Pluma, antic director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni; l’empresari d’Anglès Fermí Tarrés, i el fotògraf Josep M. Oliveras, el president. També al llarg dels anys hi han participat Andreu Bover, Jordi S. Carrera, Joan Casanovas, Joan Colomer i Pep Matas.
Són mecenes i gaudeixen del que van començar el 1993 amb una peça dedicada a Fidel Aguilar. Estan satisfets de trobar-se i, en certa manera, jugar, però fent-ho s’han convertit en mecenes i han permès a 30 artistes fer una peça singular, d’una manera creativa, sense instruccions ni condicionaments estètics, amb plena llibertat creativa. “En la seva diversitat, s’hi veu una confrontació entre la tradició i l’experimentació, entre l’abstracció i les noves formes de concebre l’estètica”, explica Oliveras, que hi veu “el testimoni fefaent del pas del temps i les seves derives”.
