El missatge

Les dues ens havíem equi­vo­cat de vagó, pen­sant que el que ens per­to­cava era a la cua del tren. Des de l’últim vam recórrer aquell pas­sadís bellu­guet, sinuós com una anguila sub­terrània, per arri­bar al silenciós i menys con­cor­re­gut pri­mer vagó. Ens ho vam expli­car, xiu­xi­ue­jant, com dues padri­nes en un fune­ral perquè era pri­mera hora del matí i tot­hom mos­trava res­pecte en aquell vagó de seients més grans i més negres. Ella s’havia asse­gut al meu número assig­nat i com que les dues som noies pro­fes­si­o­nals asse­nya­des vam fer el que sem­pre ens han dit que féssim i vam seure on Renfe havia deci­dit. No vam comp­tar els anys que havien pas­sat però seria la línia tem­po­ral que hi ha entre la sig­na­tura d’un pla habi­tatge enmig d’una crisi immo­biliària i quan que­den menys quo­tes d’hipo­teca a pagar. Ella tenia un dia de feina amb visi­tes a cli­ents a Bar­ce­lona. Vam com­par­tir hora­ris i en el meu cas les con­ne­xi­ons que havia de fer perquè el matí no s’allargués a mit­ja­nit. Quan, a la nit ja era a casa, em va escriure dema­nant si havia anat bé o em tro­bava en alguna estació mas­to­dont enmig del no-res tar­ra­goní. Vaig agrair aquell “bona nit”, un pen­sa­ment abans d’anar a dor­mir d’una conei­xença retro­bada. “Estem tots bé”, em va res­pon­dre la Tere des de València. Fa més de deu anys del comiat a la redacció i el lli­gam es va per­dre. Quan els camins se sepa­ren es per­den massa coses; les estric­ta­ment de feina són les menys impor­tants. Per recu­pe­rar-les només cal un mis­satge.