L’efecte Dani

Un ritual és un con­junt de ritus, és a dir allò que se sol fer o s’ha de fer en moments i indrets deter­mi­nats. L’ésser humà és un ésser de ritu­als per excel·lència. I quan no en té –o ha esban­dit els antics–, en crea de nous. Aquests nous ritu­als són ben pre­sents en el món de l’esport. Però, són tan nous com sem­blen? Recordo com si fos ara els ritu­als fami­li­ars que es van esta­blir a casa tan bon punt vam estre­nar Mon­ti­livi l’any 1970 i fins ben entrats els vui­tanta. Anar a veure un par­tit del Girona impli­cava tot un seguit de cos­tums: els coi­xins por­tats de casa –i que no es llançaven al camp mal­grat els pèssims arbi­trat­ges que a vol­tes patíem–; espe­rar-nos en entrar per l’actual accés número 3 fins que es con­fir­mava el sor­teig de camp; donar tota la volta a l’estadi si era neces­sari; com­prar els cara­mels de menta que venia tot can­tant el senyor de la safata de vímet; la sar­dana Juny de Juli Gar­reta a la mitja part, etc. Des de fa un cert temps, torno a pujar a Mon­ti­livi, ara acom­pa­nyada dels meus nebots, la Núria i en Daniel. Ells són nets de dos exju­ga­dors del Girona: en Grau i en Pane­lla. Pen­sem en ells tot pujant cap a l’estadi: un ritual de memòria. I ho fem uti­lit­zant sem­pre el bus que surt des de Cor­reus: ritual de mobi­li­tat. Ens abi­llem amb tota una sèrie de peces de roba –ori­gi­nals, res de fal­ses còpies– que ens posem també ritu­al­ment. Anem a veure la Canya tan bon punt arri­bem i no parem de mirar al cel –i les apli­ca­ci­ons del radar mete­o­rològic–. Tot ple­gat són cos­tums ritu­a­lit­zats. Vet aquí una altra situ­ació: si plou i en Daniel baixa d’Olot per anar a Mon­ti­livi, la victòria del Girona està garan­tida. És el que ell mateix ano­mena l’efecte Dani. Ja són unes quan­tes les vega­des que s’ha produït el fet. Si això es va repe­tint i també es ritu­a­litza, estic per dema­nar un abo­na­ment honorífic –i gratuït!– per al meu nebot. És clar que tot ple­gat ha com­por­tat un altre cos­tum: por­tar cape­lina, parai­gua i altres eines per evi­tar la mullena. Perquè tot ple­gat esde­vin­gui un autèntic ritual, s’ha de repe­tir el cos­tum diver­ses vega­des. Així doncs, siguem rea­lis­tes: pujar a Mon­ti­livi per anar a veure un par­tit de Cham­pi­ons no sé si es repe­tirà tants cops com per ritu­a­lit­zar-se. Però l’ale­gria de sen­tir l’himne d’aquesta com­pe­tició des dels alta­veus de l’estadi ja no ens la treu ningú.